Per molt que alguns ens vulguin fer creure que d’ençà de l’aplicació de l’infaust article 155 s’ha instal·lat una certa normalitat a Catalunya, el cert és que estem davant d’una situació gravíssima. A hores d’ara el país ha perdut el seu autogovern conquerit amb el restabliment de la Generalitat pel retorn del president Tarradellas abans de la redacció de la tan anomenada Constitució actual. És a dir, estem instal·lats, una altra vegada, en una etapa predemocràtica. El govern de l’Estat ha usurpat de forma clarament abusiva i gens democràtica les nostres institucions, el Parlament i el legítim govern català. A més, ha empresonat consellers, líders socials i obligat a exiliar-se la resta de consellers i el mateix president de la Generalitat, en Carles Puigdemont.

Si el 21-D, a través de la força del vot, restablim el govern legítim i recuperem les nostres institucions, aquest parèntesi haurà deixat ferides i conseqüències encara ara difícils de determinar. En el cas educatiu, per exemple, romandre dos o tres mesos –com a mínim– sense poder prendre decisions executives des de les nostres legítimes opcions polítiques, validades per les urnes pels nostres ciutadans, implica que altres les prenguin sense cap legitimitat i, a més, des de posicions radicalment contràries a les polítiques lingüístiques, culturals i respectuoses amb el model propi de l’escola catalana, caracteritzat sempre pel seu esperit inclusiu i innovador.

Tenim sort que la immensa majoria dels nostres mestres i professors, directors de centres, inspectors, serveis educatius, delegats territorials i directors generals, subdirectors, caps de servei i la resta de funcionaris de l’administració educativa vetllen i vetllaran per protegir el nostre model educatiu. D’això en podem estar ben segurs. La voluntat de servei de tots ells és inqüestionable.

Tanmateix les situacions d’anormalitat, quan s’allarguen, tenen efectes perversos i si, a més, aquesta situació està propiciada per aquells que tenen –diguem-ho clar– com un dels seus principals objectius arremetre i destruir el model d’èxit de l’escola catalana, llavors, cal que entre tots ens conjurem a protegir i preservar, cadascú des del seu lloc de responsabilitat, allò que ens ha costat tant de construir i que no estem disposats a renunciar-hi: la garantia de la bona educació per als nostres fills. Ara tocar ser resistents, intel·ligents i coratjosos. No ens podem permetre fracturar la nostra fortalesa. Dignifiquem la defensa de les urnes, és a dir, de la democràcia, que els nostres conciutadans protagonitzaren l’1-O i reafirmem la victòria, de forma inapel·lable, el proper 21-D. Ens hi juguem el país i la seva escola. És a dir, el present i el futur.