Models de vida en temps preelectorals

Sonen tambors preelectorals. Mentre fullejo les pàgines d'aquest diari, descobreixo una vinyeta còmica que Lluís Puigbert dedica a un Coby jubilat i artrític, repenjat al bastó, que diu: «Ja no tinc edat per anar a la neu.» Ningú dubta de l'eficàcia dels Jocs Olímpics que van projectar Barcelona arreu del món –des d'aleshores a Nova York o a Seattle ja no ens identifiquen amb el terme confús d'hispano–; però l'anunci sona ara llunyà i oportunista, com el ressò dels tambors que es preparen a cada comesa electoral i que, igual que les tempestes seques, es dissipa sense deixar gota de pluja, i encara menys de neu. El joc –el futbol per excel·lència– s'ha convertit en l'opi de la gent, la cafeïna que motiva les converses entusiastes. No és estrany, doncs, que la proposta vulgui renovar l'impuls emprenedor i l'ànim que el país busca en el Barça responsable i confiat de Guardiola o en la resposta ciutadana davant l'encallament insofrible de l'Estatut. D'altra banda, la proposta s'ha fet pública en temps preelectorals. Ja estem acostumats a les maniobres dels polítics per desviar l'atenció sobre l'anàlisi dels problemes reals, perquè intenten portar l'aigua al molí buscant rèdits a les eleccions. Per això els temes de fons, els més importants, solen quedar al calaix o acaben en lletra morta. O bé es converteixen en objecte de demagògia, com la qüestió de l'empadronament d'immigrants sense papers. La necessitat d'atreure vots es converteix sovint en un exercici de màgia potàgia, amb projectes conill que els candidats es treuen del barret. Però el debat d'aquests dies desperta altres interrogants, com ara el model de vida i de ciutats que tenim. A més de celebrar olimpíades, construir estadis, auditoris i poliesportius, i donar feina a les empreses de focs artificials, cal saber en funció de quin model de vida es pensen els projectes.

Fa anys, vaig tenir una breu conversa amb el malaguanyat Ernest Lluch a la llibreria El Drac d'Olot; li vaig dir que el recordava a l'inici de la democràcia, en un míting juvenil a Celrà. Aquell dia va admetre amb entusiasme que havia estat un dels ideòlegs de la planificació urbanística de la població. Eren els anys setanta, i es tractava d'expandir el territori urbà i de crear zones industrials que havien de crear riquesa econòmica. Era la mentalitat típica de l'època, la mateixa que va propiciar el creixement de l'àrea metropolitana de Barcelona i que, aleshores, segurament tenia raó de ser. El problema és que, en essència, aquell model no ha variat durant dècades, i ha estat la crisi de la construcció, que ha posat en evidència els efectes col·laterals que comporta.

Per tant, en temps preelectorals, a més de bogeries viables, estaria bé que els polítics expliquessin quin model de vida proposen per al país, més que res per saber si continuarem caminant cap a un continu camp urbà, amb poblacions sense transport públic eficaç i zones metropolitanes que es poden convertir en banlieues, així que la crisi econòmica toqui encara més fons. Propostes com la dels Jocs d'hivern poden ser succedanis. Però hem de tenir clar que la depressió de les perifèries urbanes, els trens regionals que continuen sense donar servei suficient a les comarques o les infraestructures agressives que afecten el territori, perquè s'ha fomentat el transport de mercaderies per carretera, són el resultat d'un model de creixement.

Dues dècades després que Celrà, com tantes poblacions, hagués començat a desplegar el seu polígon industrial sobre una plana d'arbres fruiters, el pedagog Francesco Tonucci va proposar a algunes ciutats italianes un projecte anomenat La ciutat dels nens, en el qual propugnava una urbs menys degradada, més humanitzada, on els nens puguin jugar en contacte amb la natura en comptes de jugar a plantar enciams virtuals al farm ville. Aquest és un model ben diferent del que hem vist aplicar fins ara, en connivència de tots, a les nostres ciutats. Un model que prioritza les places dures i els horitzons asfaltats i que penalitza les zones rurals. Un model que es presenta caduc, com el Coby jubilat. O potser és que no hi havia model. Que l'aire olímpic del senyor Hereu sigui benvingut, doncs, si no queda en focs d'artifici. A veure si podrem esbrinar-ho.