De reüll
Sentir-se català
Diuen que se senten catalans, espanyols i europeus. Però és mentida. De catalans, ben gota. Un català, o un que s’hi senti –no és qüestió de lloc de naixement sinó de disposició a la pertinença–, sap que la nostra llengua ha patit, al llarg de la seva història, contínues repressions i atacs amb l’objectiu de fer-la desaparèixer del mapa lingüístic. El principal opressor ha estat, per antonomàsia, Espanya (en forma de monarquia, de dictadura o d’estat modern). I superar cada batzegada ha comportat un sobreesforç i, cal destacar-ho, una unitat d’acció de totes les forces que en aquell moment es podien definir com a catalanistes. La política lingüística catalana ha estat exemplar i, tot i això, tampoc podem afirmar amb rotunditat que la nostra llengua gaudeixi d’una salut immillorable. Ara, però, Ciutadans vol tornar a enviar el català a l’UVI. Convertir la parla nostrada en un malalt terminal. I presentarà una proposició de llei al Congrés perquè el català no sigui un requisit per accedir a un lloc de treball a l’administració. De fet, ho volen aplicar a totes les llengües que ells qualifiquen de cooficials –perquè el castellà és, per Ciutadans, l’únic idioma oficial i el que està per sobre de la resta–. Aquesta és la seva política d’acció. La que s’ha de tenir en compte. No aquelles arengues en les campanyes electorals, que farceixen amb un cor penjat al pit amb la tribandera. Que, per cert, les arengues també les fan en castellà.