Jordi Turull, candidat

Des del dia de la pre­sen­tació del pro­grama per a Cata­lu­nya del pre­si­dent Tar­ra­de­llas, a la Gene­ra­li­tat, no pas al Par­la­ment, acte al qual vaig ser con­vi­dat, he assis­tit a l’acte o he seguit per tele­visió totes les pre­sen­ta­ci­ons dels can­di­dats a la pre­sidència. D’entrada, Jordi Turull va lle­gir amb clare­dat i rapi­desa, 53 minuts, un text acom­plert en tots els aspec­tes i al qual qual­se­vol bon ora­dor dedi­ca­ria hora i mitja. S’entengué prou bé tot el con­tin­gut i només s’enganxà dues cur­tes vega­des. El nou can­di­dat i pre­sumpte pre­si­dent no va cer­car en cap moment l’aplau­di­ment i la defi­nició més exacta és la d’haver sen­tit par­lar un lli­bre. He de dir que un pla econòmic, comer­cial, indus­trial, agrícola, social, legis­la­tiu i mode­ra­da­ment inde­pen­den­tista és un bon pla. No tingué minuts per a ova­ci­ons i para­des tàcti­ques d’efecte. Així, ni una sola vegada va ser aplau­dit. Només al final, dis­cre­ta­ment. El sen­tit comú enlloc és ova­ci­o­nat. El pro­grama que defensà el can­di­dat s’ha de dir que és exhaus­tiu. Toca tots els aspec­tes, com si s’hagués asso­lit la inde­pendència. Hom la sent volar baix tal­ment, en par­lar de les rela­ci­ons comer­ci­als, les inver­si­ons i les acci­ons indus­tri­als mútues. Exposa amb natu­ra­li­tat les man­can­ces i els pro­gra­mes, lleis, dis­po­si­ci­ons, etc. per asso­lir-ho. En cap moment esgri­meix fets agres­sius i, en el cas de la justícia, gai­rebé ni l’ano­mena. Tan sols parla de les actu­a­ci­ons necessàries per posar les coses a lloc. En tot el text no hi ha el nom d’una sola per­sona o greuge per­so­nal adju­di­ca­ble. Parla d’Espa­nya amb natu­ra­li­tat i esti­mula la com­prensió, la col·labo­ració i l’ampli­ació gene­rosa dels con­tac­tes cul­tu­rals i artístics per fomen­tar el conei­xe­ment mutu.

No con­ti­nuo en aquesta línia, no fos cas que algú pensés que estic fent cam­pa­nya. He de dir que al can­di­dat no el conec de res. De fet va ser la pri­mera vegada que el sen­tia par­lar. Va fer una demos­tració de lec­tura política amb facul­tats de lec­tor pro­fes­si­o­nal. Per assi­mi­lar el que digué, diven­dres hagué de lle­gir-ho sense pres­ses i amb atenció. Quina llàstima. Selec­ci­o­nat, abreu­jat i dit amb emoció, posant-hi sen­ti­ment, hau­ria fet forat.

I ara què? L’autor de la crònica, en redac­tar-la diven­dres, no pot saber què pas­sarà dis­sabte i si hi haurà sessió d’inves­ti­dura. En el moment de lle­gir-la –ja som diu­menge– ja sabem el que ha pas­sat. Me la jugo i opino: “Si se cele­bra no pas­sarà res de res.” És ben clar que anem de cara a unes noves elec­ci­ons, amb la qual cosa a Madrid es deuen pixar de riure. Men­tres­tant, “sant Puig­de­mont” anirà fent ser­mons —ben dits i ben fets, això sí— per Europa, pagant ell, és clar, o s’embo­li­carà encara més. S’ha de reconèixer que tot no ho hem fet bé. El per­so­na­lisme ho enreda tot. “La inde­pendència i la República només podem assu­mir-les units!”. Units per on? Pot­ser pel melic: dic jo.