Caiguda lliure
Biografia del meteor
“No exhaureix el misteri de la vida de Miró; la dispara en múltiples direccions
Si ets Miró, per què necessites una vida? En faries prou de ser una taca blava, o un forat negre: una reverència o un enigma. Però Miró, a més de pintor, també era un ésser humà, això tan vast i incomprensible, i els biògrafs, quan s’hi posen de debò, són d’una meticulositat pertinaç i obsessiva. Exhumen arxius i hemeroteques, interroguen vells amics, confraternitzen amb els parents propers i llunyans, a vegades amb els enemics i tot, els ofesos i abandonats, que aplaquen la pena d’abans al voltant d’una taula parada amb galetes i infusions. En la seva perquisició, els biògrafs obren carpetes polsoses a la caça d’un ínfim paper rebregat o d’un esborrany ratllat, regiren les butxaques de l’armilla dels morts, recomponen mentalment la distribució de les habitacions on nens solitaris estudiaven el vol de les mosques i el brogit del carrer del davant –soroll de carruatges, una música d’orguenet, olor dolcenca de lleteria barrejada amb una bravada de vi–, tafanegen a l’armariet del lavabo per si hi queda alguna lleu partícula de perfum de les locions de joventut. S’ho llegeixen tot: les partides de naixement, les cartes d’amor, els contractes, els rebuts, les targetes de visita, el revers de les fotografies, adreces a penes llegibles en un sobre estripat. Per descomptat, s’informen de tot el que ja ha estat dit i publicat: assajos, memòries, poemes, cròniques, manifestos, entrevistes, reculls epistolars, a vegades perseguint pistes insignificants, vincles peregrins, que porten a un altre indici, un secret revelat, una associació que fins ara havia passat per alt.
De tot aquest magma fumejant, el biògraf, si en té la paciència i l’art, n’extreu l’insòlit tresor d’una vida desvelada que, en lloc d’exhaurir-ne el misteri, la dispara en múltiples direccions. Un festival de coets. Contra infinitud d’entrebancs, començant per la reserva i el laconisme de l’objecte de la seva investigació, això és el que ha fet el periodista Josep Massot a El nen que parlava amb els arbres, la primera biografia de Joan Miró. La primera? Costaria de creure si l’amplíssima bibliografia sobre l’artista no li donés la raó. A penes despunten, en les monografies existents, alguns episodis d’infància, fragments de conversa, anècdotes vagament llegendàries. El retrat minuciós i complet, respectuós però no servil, atent fins i tot a la irisació torbadora dels seus ulls, no l’havia abordat encara ningú, potser per evitar contrariar aquell home taciturn, maniàtic, quasi un soldadet de plom o una joguina de corda amb una punta irritant d’ingenuïtat, per a qui l’obra ho era tot, i la mà que pogués haver-hi al darrere, només un rastre ondulant de punts suspesos en el buit. Massot ha seguit aquest caminet sinuós i n’ha tornat amb un Miró sencer, vívid, porós: un autèntic meteor.