Poesia ets tu

Tots urparíem a discreció allò que ens escama, ens ofèn, ens malfereix. Una de les perícies del poeta Eduard Carmona és confeccionar oasis enmig de la mala maror imperant. Amb la seva banda de músics interpreta el disc Recitals a domicili del segell discogràfic Petit Indie per teatrets, vermuteries i altres galàxies bohèmies de canibalisme poètic. El trobador Carmona et fa tancar els ulls i percebre el so de la barca que s’allunya, et tragina a París sense moure’t de la cadira o et canta Jacques Prévert. Hi ha dos tipus de velocitats: la del planeta i la del poeta. Iago Marta Lago, Alex Valdés, Guillem Castejón i Miquel Mestres basteixen l’atmosfera propícia per al viatge. Carmona, rapsode, voldria que ens traguéssim les mans dels ulls, l’esparadrap de la boca, les creus del coll, les carteres de la butxaca, l’amor de la nevera, el desig de la llàntia, la veritat del cos i ho exposéssim públicament. Ell ho fa, i se’n surt amb una merescuda matrícula d’honor. Un dia van passar tots els ocells del món per damunt el seu cap i es va fer una nit intermitent, com la del foc. El poeta és la mà deixada anar d’una mà i la mà que encaixa amb la natura de les mans. Conscient que la vida, implacable matemàtica, de tant en tant, ens estafa, coneix que la suma dels factors ha fet canviar l’ordre del resultat de les coses imprevistes. Quan no sap què li passa rebatria tots los versos a veure si en los trossets trencats pot reconstruir la teva cara. I enmig d’un silenci fresc i net, tanquem els braços, renovats, i aplaudim el poeta que diu el que viu tal com ho heu llegit en aquest article. Jo tan sols he estat el mèdium, el pont entre solituds. Me’n tens? Me tens? M’entens?