Saber viatjar

Tot saber té un component erràtic que obliga l’home a desplaçar-se. Saber alguna cosa, fixar el coneixement d’un determinat objecte, implica poder canviar de coordenades. No debades, totes les tradicions clàssiques –no només l’occidental– situen en el centre del seu cànon la noció de viatge com a mètode iniciàtic. Es tracta d’un moviment en dues direccions: exterior i interior. No hi ha canvi exterior sense una reforma de la latitud interna, i viceversa. Al capdavall, l’etimologia del substantiu viatge remet directament al concepte cabdal de via –o camí pel qual l’ésser transita entre la incertesa d’existir i la recerca constant d’una veritat que ens justifiqui.

D’alguna manera, estem predestinats a buscar una raó al sentit de ser. Hi ha una sort de necessitat –o anaké– que estranyament s’embrinca i, alhora, s’oposa a la llibertat com a condició de l’existència. Prometeu tria desafiar els déus i accepta el seu destí. Hi ha un marge, una petita escletxa en aquesta subjacent tensió entre atzar i necessitat. L’home –el Prometeu– representa el límit del poder despòtic del destí i opta per canviar la seva latitud interna a fi d’alliberar-se. El seu sacrifici –fer sagrat– beneficia la comunitat política, ensems que obre el camí del coneixement a la pura contingència.

El destí polític d’una comunitat o poble –i àdhuc d’un individu qualsevol– dependrà directament de la seva capacitat de canvi. Saber viatjar té un component de risc que cal avaluar. Canviar de latitud, externa o interna, és un moviment de fons que ens deixa a la intempèrie. No hi ha epopeia exempta de perills. Cada perill és una fita i cada prova superada, un mur que s’enderroca. La il·lusió que té el poder és poder-nos retenir amb l’artifici d’una cega devoció a l’autoritat. Trencar aquest lligam significa fer un càlcul a consciència de la realitat: escollir emancipar-se, o bé romandre en posició subordinada.

En aquest sentit, l’estaticisme és una manera de pervertir la facultat del pensament. Podreix d’arrel la capacitat humana de desmitificar els dogmes establerts. Sísif i Narcís són dos exemples de subordinació en el si de la cultura occidental. Dos exemples en què la possessió –material en la forma de la pedra i simbòlica en la figura reflectida– anul·la el desig i, en conseqüència, la possibilitat de canvi ontològic i polític. Saber desaferrar-se, com Orfeu baixant a l’inframon, esdevé imperatiu si volem subvertir les condicions de l’existència.

No es pot contraposar l’èpica a la dimensió tràgica de l’home. Ben al contrari, aquestes dues són qualitats complementàries. Orfeu i Ulisses, cal assumir les seves ensenyances si volem emprendre un llarg viatge. Perquè no hi ha camí sense horitzó. Darrere de la línia inabastable del destí, s’oculta el misteri. La por ens fa conservadors. Saber no ha estat mai fàcil. La ignorància és el refugi dels esclaus.