Tristesa al Palau

Ahir vaig passar per davant el Palau de la Generalitat. Vostès ho han vist? Quina tristesa, senyor. No s’hi endevina cap activitat. Els mossos de la porta no tenen qui saludar ni qui rebre o acomiadar. Tampoc no hi podria entrar ni sortir-ne ningú: la façana principal de la plaça està tota protegida per unes tanques metàl·liques. També n’hi ha a la façana de l’ajuntament de Barcelona, al davant, però aquestes tenen una obertura per facilitar el pas de la gent i són de construcció senzilla: un enfilall de tanques una al costat de l’altra. Les tanques del Palau de la Generalitat són dobles i en disposició zigzaguejant. S’hi espera un assalt motoritzat? Una turba? O és que cauen pedres de la façana? Les cases deshabitades de seguida es deterioren.

Enfilo el carrer del Bisbe i em trobo en Jordi Bedmar, el fotògraf oficial de la Presidència ja des dels temps de Pujol. Ha retratat tots els presidents. Va cap al Palau, el seu lloc de feina. Hi entrarà per la porta falsa del carrer de Sant Honorat. “Què hi fas?” “M’estaria amb els braços plegats si no m’entretingués arxivant i digitalitzant fotos antigues.” Compartim la sensació de tristesa. Ell la coneix per dins: “Hauries de veure els despatxos: tots buits. El Pati dels Tarongers no el travessa ningú. Només s’hi belluguen els equips de neteja i algú que fa petites restauracions.” Abans, Jordi Bedmar no parava: “Cada hora hi havia un acte protocol·lari, una signatura, una recepció, les habituals reunions de l’executiu...” Alguns diuen que en altres països també s’ha trigat a fer govern. Només que en aquests països sempre n’hi havia un de provisional en funcionament. Aquí no funciona res, no hi ha res ni ningú. El dia vuit de gener un senyor que sortia d’una reunió de Junts per Catalunya em va vaticinar: “Puigdemont farà un pas al costat en favor d’Elsa Artadi.” Han passat quatre mesos i tot indica que el que es va planificar en aquella reunió es complirà. Hem demostrat que l’Estat no ha acceptat els resultats de les últimes eleccions, però calien tantes dilatades giragonses per arribar al punt de partida? Som esplèndids, amb el temps. Tanta pressa que havíem tingut...

Amb en Jordi recordem el viatge que el febrer del 2003 vam fer al Quebec acompanyant Artur Mas, amb altres periodistes. Mas aspirava a rellevar Pujol. Pasqual Maragall ho va impedir, al final d’aquell mateix any. El Quebec dels referèndums d’independència. Alguns situen la conversió de Mas a l’independentisme al 2012. Aquell viatge, inspirat per David Madí –més tard integrat al sanedrí expeditiu que ha aconsellat Puigdemont–, dona altres pistes. I si tot, també la consulta i el referèndum i l’actual malenconia, arrenca d’aquella remota sortida intencionada al Quebec?