El moviment feminista a la nostra terra no va aconseguir mai la cohesió d’un partit, no va emprendre mai la lluita frontal contra una situació adversa, no va tenir líders, ni seguidors. Maria Aurèlia Capmany era així de seca en l’inici del seu volum sobre el feminisme, on també recordava que si bé no parlem d’un moviment genuí català, sí que es va donar un sacsejament a l’ombra del gran moviment feminista mundial. Mentre aquesta escriptora publicava aquestes veritats, jo tot just naixia, en un món on suposadament tot canviava, hereu del Maig del 68, amb una efervescència que feia trontollar els fonaments de l’autoritat, el patriarcat i el sursuncorda. M’agrada quan la Maria Aurèlia es refereix a les coratjoses primeres feministes angleses i els diu “dones ardides”, dones que van saber “plantejar sorollosament” algunes qüestions.

El moviment feminista ha tingut molts fracassos, però no voldria imaginar-me què hauria passat si no haguessin existit aquestes dones audaces i en alguns casos temeràries. Aconseguir la igualtat de drets d’homes i dones no hauria de semblar una bestiesa. L’estat de dependència en què tantes dones havien caigut, i encara ara, no permetia avançar en drets. Recordem que les americanes, que no van ser menys ardides que les angleses, es van trobar el 1848 a Seneca Falls, a l’Estat de Nova York, per reclamar dret de propietat, dret d’obtenir el divorci, dret d’accés a les professions a les quals accedien els homes. Una maniobra burgesa, per alguns, un moviment que va aconseguir algunes llibertats lligades a repartiment de béns o a activitats comercials. Aviat es van adonar que no era un tema només d’emancipació, sinó que el sistema capitalista (Karl Marx també està de festa, divendres fa fer 200 anys del seu naixement) contribuïa a les desigualtats.

Capmany no estalvia crítiques a com des de Catalunya es veia la dona que pensa. Escrivia el 1973: “L’hostilitat de la societat catalana contra la dona intel·lectual no és producte de cap condició de raça, sinó un fenomen social ben fàcil d’escatir. La societat catalana, i em refereixo concretament a la del Principat, és una societat que reneix econòmicament i política amb la burgesia, i la burgesia ha estat la classe que ha reduït la dona a la pura nul·litat i a la més denigrant explotació.”

En el segle passat, la catalana Dolors Monserdà (1845-1919), dona valenta, escriptora, sorneguera, va destacar per aquesta atenció al que avui en diríem qüestions feministes. Catòlica i conservadora, observava la petita burgesia il·lustrada catalana, i el seu seria un feminisme amb atenció filantròpica amb tocs de reivindicació obrera: el progrés material destrueix la persona humana i la fa més mesquina, descontenta, rancorosa. Pitjor.

Carmen Karr, en el seu article Consideracions, fa saber que vol que la dona tingui cultura, no com a ornament per amenitzar una vetllada amb la seva conversa, sinó com a “eina” per poder treballar en pla d’igualtat al costat de l’home. Capmany era molt dura contra les noves formes d’imatge de la dona dels anys setanta, des de la dona-nena a la dona sofisticada passant per la dona-xicot. Noves formes d’alienació no imposades amb sancions ètiques o amenaces, sinó amb ofertes temptadores. Per ella, tot eren estratagemes que consistien no a fer por a la dona sinó a allunyar-la de la seva presa de consciència, dels seus drets i dels seus deures.

No oblidem el context espanyol: el 1960 es va aprovar la llei de drets polítics, professionals i de feina de la dona. María Salas, a Nosotras las solteras (1959) recordava que no només de matrimoni viu l’home. La catedràtica Amelia Valcárcel (Madrid, 1950) respon en una entrevista que li han fet els filòsofs Merino i Cambronero que durant els anys seixanta i setanta a Espanya el feminisme “no l’entenia gairebé ningú”. Noms com Lidia Falcón i Carlos Castilla del Pino escrivien, i eren textos que de seguida “desapareixien”, pel seu alt interès i perquè oferien claus d’un fenomen que no es coneixia.

En el llibre Mayo del 68, cuéntame cómo te ha ido, Françoise Picq, fundadora a França de l’Associació Nacional d’Estudis Feministes, reconeix que el Maig del 68 va ser un moviment masclista, com ho eren les fàbriques i el món proletari i burgès del moment. En canvi, el moviment dels estudiants va ser una esperança que va animar els joves a buscar una habitació pròpia des d’on alçar amb força la paraula, lliure i diferent. Picq creu que el Maig del 68 les dones no van prendre la Bastilla però van prendre la paraula: les dones sempre han volgut parlar i han parlat, però després del 68 el canvi és que “ara se les escolta”.