Tenim un problema: hem de trobar còdols de riu. Cada vegada que el nen arriba a casa amb una circular de l’escola, ja tremolo. Si informen d’una sortida que faran tal dia per anar al teatre o assistir a un taller, sento que les coses estan al seu lloc, que els mestres fan de mestres, que els pares fan de pares, i la mainada, al mig, es dedica a traslladar comunicats d’una banda a l’altra. Tot en ordre. En algunes ocasions, però, ens demanen que portem coses. El curs passat vam haver de regirar el pis buscant objectes d’ús quotidià que tinguessin formes geomètriques. No se’ns acudia res, i el nano va acabar abandonant-me a la meva sort, després de veure com em degradava intentant arrencar les rodes d’un camió de joguet. Al final, només vaig ser capaç d’entregar-li amb tota solemnitat un rotlle de paper de cuina: “Té, un cilindre.” Fa poc, un company seu de classe, com que estudiaven els cranis, va portar a l’aula la mandíbula sencera d’una cabra que un cosí o un tiet havia trobat al camp. Això és una família! A mi, en canvi, aquestes gimcanes m’esgoten, però no hi ha escapatòria: hem de comparèixer a l’escola amb els nostres còdols, peti qui peti. El full volant informa que es tracta d’unes pedres més aviat rodones, planes i d’una certa porositat, però omet la condició sine qua non d’acostar-se a un riu, que són els llocs que aquest tipus de rocs freqüenten. En vigílies de la data límit, el fill m’apressa, però soc a mig esbandir els plats del sopar i només se m’acut confiar que algú altre en portarà de sobres i n’hi cedirà dels seus. Ell sospesa la idea en silenci, i acaba sil·labejant amb veu tenebrosa: “Espero que tinguis un pla B.” L’endemà me’l passo en un estat de demència febril. Anant cap a la feina, examino tots els parterres buscant-hi indicis d’alguna pedra que em salvi. Fins i tot el pam de terra de cada arbre de la vorera, inspecciono, però només hi trobo burilles, pixats de gos, un pomell silvestre de floretes blaves i liles. En un moment de desesperació, penso a trucar als sogres perquè em deixin alguna pedreta del seu aquari, però ara dubto si no hi tenen un tou de sorra. I si entro en un restaurant xinès i els demano algun dels rierencs blancs que posen a les jardineres? Acabo corrent, sortint de la feina, per arribar al primer riu que trobi abans no es faci fosc, i allà sí, me n’omplo les mans de totes classes, oblongues, en forma de fus, llises com un pa de missa, amb vetes rosades i blavisses, esponjoses, granulades, amb capes de verdet i llicorella. “Ara les hem de rentar”, dic al nen un cop a casa. S’hi aplica amb una tendresa escrupolosa, fregant-los sota l’aixeta del bidet amb una baieta i un raspall, els seus còdols de riu, la porció de món que avui aprendrà, la muntanya pedregosa que remuntem cada dia amb ells a coll.