La Marisa de Freta

S’ha mort, molt gran, la Marisa. A Mataró, a Calella i a bona part del Maresme quan es parla de la Marisa tothom entén que es tracta de la fundadora de les escoles Freta. La majoria li va ignorar sempre els cognoms. La Marisa. Si de cas, i per si hi havia una altra Marisa al voltant, la Marisa de Freta. Una gran pedagoga i una gran emprenedora. També una notable negociant.

Jo havia acabat el servei militar. Tenia una carrera però no veia com donar-li sortida. Tot un estiu me’l vaig passar vagarejant fins que un dia la Marisa, sabedora de la meva situació, em va fer cridar. El setembre començava a impartir classes de català i història a Freta, escola de formació professional. Va ser el primer sou que vaig cobrar. El primer sou sempre és important en la memòria d’una persona. Hi vaig entrar tímid i callat, i al cap d’un any m’havia convertit en el xerrameca que encara soc. La meva dona diu que va conèixer un home i es va casar amb un altre. Un professor ha de ser enraonador i una mica comediant perquè els alumnes collats vuit hores a la cadira volen escenificació i interès sostingut. La Freta de llavors estava situada en una casa centenària del centre urbà, una casa amb baix i dos pisos pensada perquè hi visqués una família. Com que els alumnes que s’hi concentraven eren centenars, des de llavors sé que les antigues cases de carrer construïdes per simples mestres d’obres tenen una resistència que les de ferro i ciment armat ignoren. La Marisa, sempre atrafegada negociant convenis i subvencions, es deixava veure poc. Però d’una manera o altra hi era. Què hauríem fet sense la Marisa? En Quim Vidal, en Lluís Carné, la Magda Bagués, l’Anna Subirachs, en Lluís Cantallops, en Pep Timoneda eren els puntals pedagògics. Ara, en una casa moderna, dirigeix l’establiment Sebi Martín, antic alumne. No deixàvem els alumnes tranquils: els dúiem d’excursió, els fèiem fer teatre, els passàvem pel·lícules, els organitzàvem debats amb els candidats quan hi havia eleccions. Assegut a la sala de professors hi havia sempre un home que fumava la pipa i que passava per ser un gran professor d’idiomes. En sabia tant, pertanyia tant a l’aristocràcia de la docència, que en conseqüència feia poques classes. Es deia Joan Fontcuberta, i va ser el traductor al català i al castellà de Zweig i Kafka, entre altres autors d’alçada suprema. Es va morir fa pocs mesos. Tothom es mor. Un moment vaig pensar que seria un docent per sempre, però al cap de vuit anys vaig trobar la feina maquinal i la vaig canviar. En vaig fer algunes més fins que no em vaig estabilitzar en el periodisme. Totes han estat marcades per l’expressivitat i l’extraversió d’aquells anys que van començar amb una crida de la Marisa.