Crear oasis

Sem­pre m’he sen­tit orgu­llosa de viure en un país inte­gra­dor, si se’m per­met aquest qua­li­fi­ca­tiu genèric, fins i tot confús, que em ser­veix per defi­nir una soci­e­tat on con­vi­uen mul­ti­tud de cul­tu­res i de llengües d’una manera abso­lu­ta­ment res­pec­tu­osa. Sem­pre hi ha hagut gent que no ha vist amb bons ulls que aquesta bona entesa s’hagi acon­se­guit, en bona part, gràcies a la immersió lingüística, gent que fins fa poc ha repre­sen­tat una mino­ria. Em veig a finals dels setanta com una ado­les­cent que seguia amb entu­si­asme il·lús l’estrena de la democràcia i els debats de TV1 –la mateixa tele­visió que ara ha estat denun­ci­ada per pro­fes­si­o­nals d’aquesta cadena davant la UE per mani­pu­lació infor­ma­tiva–. Aque­lla imatge s’ha esvaït, perquè la vida és canvi cons­tant.

Ara sento que com­par­teixo una situ­ació difícil amb milers de per­so­nes del meu país i que el camí s’ha tor­nat tortuós i ple de revolts. Mal­grat tot, pot­ser perquè un dia vaig deci­dir mili­tar en l’opti­misme, la situ­ació que vivim em sem­bla una opor­tu­ni­tat enorme i penso que és essen­cial no caure en la trampa dels insults que tren­quen la cohesió social. Dar­re­ra­ment s’han encès totes les alar­mes, no només a l’olla de Twit­ter sinó dins i fora del Par­la­ment. I això ha coin­ci­dit amb cam­pa­nyes reac­ti­ves con­tra els actes que denun­cien la situ­ació dels pre­sos i exi­li­ats polítics cata­lans.

En aquest sen­tit, estic d’acord que la cam­pa­nya del groc con­tinuï de manera mas­siva i con­ti­nu­ada però, com sug­ge­ria fa dies Toni Soler, és millor que no sigui inva­siva. Hi ha prou enginy al país per bus­car fórmu­les cre­a­ti­ves. Dar­re­ra­ment m’ha tocat viure les ten­si­ons inter­nes d’un grup de dones que apre­cio. La causa ha estat un vídeo pro­ta­go­nit­zat per una de les com­po­nents més com­pro­me­ses amb el grup, on es veu com s’enfronta a gent que clava creus gro­gues a la platja. La polèmica va pro­vo­car en prin­cipi unes quan­tes bai­xes i mis­sat­ges a favor i en con­tra, alguns rotunds però res­pec­tu­o­sos, una pro­posta de cele­brar tau­les rodo­nes a l’estil escocès per deba­tre punts de vista dife­rents, i una res­posta de la pro­ta­go­nista que expli­cava com al final hi va haver una encai­xada de mans que no va ser gra­vada.

Per part nos­tra, el pit­jor ene­mic és fer judi­cis pre­vis com els que patim, o la negació a par­lar i a escol­tar. Si d’alguna cosa em sento res­pon­sa­ble és que al meu entorn creixi la tolerància, encara que no sem­pre me’n surti. Repe­tim cicles, també a la vida col·lec­tiva: quan es tanca una situ­ació en fals, torna a sor­gir al cap d’un temps perquè l’enca­rem amb més des­tresa i, si pot ser, amb la savi­esa de l’experiència vis­cuda. Cal crear espais de diàleg, al mateix temps que denun­ciem la falta de lli­ber­tat d’expressió, la injustícia de la presó pre­ven­tiva i l’exili o la cam­pa­nya de descrèdit que pateix el pro­fes­so­rat del país. Recordo un arti­cle periodístic de Trias de Bes en què cri­ti­cava “el món feliç d’Ins­ta­gram” perquè “gai­rebé ningú hi penja foto­gra­fies de moments dolo­ro­sos o tris­tos”. El dia a dia és força dur i, pel que fa al núvol vir­tual, anem ser­vits. Una mica d’oxi­gen, ostres, que el món real ja és prou com­pli­cat.