Devorats per Twitter

Les xar­xes tenen mol­tes vir­tuts però han nas­cut amb un defecte molt greu. Gene­ren bom­bo­lles de per­so­nes que pen­sen molt sem­blant i creen un biaix de per­cepció entre els qui hi par­ti­ci­pen. Men­tre que en els entorns de la feina, per­so­nal o veïnal no podem des­car­tar aque­lles per­so­nes que opi­nen dife­rent de nosal­tres (no pots blo­que­jar un com­pany de feina amb un sol clic), a les xar­xes ens agru­pem per grups d’interès, seguim i dei­xem de seguir d’acord amb les nos­tres pre­ferències. Els usu­a­ris d’un mitjà de comu­ni­cació modi­fi­quen el mitjà i al mateix temps el mitjà també modi­fica els hàbits de con­sum d’infor­mació de l’usu­ari. En el cas de les xar­xes aquest procés de retro­a­li­men­tació és més intens. Els usu­a­ris són alhora recep­tors i emis­sors d’infor­mació. El resul­tat és que ens agru­pem en bom­bo­lles d’opi­ni­ons cada cop més homogènies i sectàries. Ens veiem reforçats si fem una opinió que va en la línia del pen­sa­ment com­par­tit per la nos­tra bom­bo­lla perquè és reproduïda i pre­mi­ada amb likes i retuits, i en canvi les dis­so­nants són des­car­ta­des.

El pro­blema no és que exis­tei­xin aques­tes bom­bo­lles sinó que no en siguem cons­ci­ents i cre­guem que sigui quel­com que repre­senti res de la nos­tra soci­e­tat. Només és una mos­tra dels nos­tres biai­xos i pre­ferències i les opi­ni­ons dels que les com­par­tei­xen. Però és difícil no dei­xar-se arros­se­gar per aquesta foguera de vani­tats. Fer un tuit i rebre milers de likes i retuits, cen­te­nars de comen­ta­ris favo­ra­bles i l’admi­ració de molts fans és una droga per a qual­se­vol, més per a per­so­nes com els polítics o les estre­lles de Twit­ter que tenen una neces­si­tat encara més gran d’admi­ració i reforç a la seva imatge. N’hi ha alguns que ten­dei­xen a reforçar un per­so­natge a les xar­xes que maxi­mitza els mis­sat­ges per als seus fans, per rebre aplau­di­ments i comen­ta­ris favo­ra­bles dels par­ti­da­ris. Els únics mis­sat­ges crítics que rep són de posi­ci­ons polítiques total­ment antagòniques i els uti­litza per dir que són trolls i així encara rebre més atenció per la posició valenta i admi­ra­ble.

El polític corre el risc que el seu per­so­natge el devori. Ja hem vist com és de per­niciós que un sena­dor es cre­gui les seves pròpies fic­ci­ons i expli­qui sopars de duro sobre els suports inter­na­ci­o­nals de la inde­pendència. Però no és l’únic polític devo­rat pel seu per­so­natge. Per citar alguns exem­ples hi ha algun mem­bre de la mesa del Par­la­ment que fa comen­ta­ris de legis­lació cre­a­tiva només per tenir likes a les xar­xes i aplau­di­ments, dipu­tats que fan inter­ven­ci­ons pen­sant només en quin tuit demo­li­dor en sor­tirà o alcal­des­ses que posen més pes a que­dar bé a les xar­xes que a tan­car el pres­su­post muni­ci­pal. En política tots fem en algun moment un per­so­natge, hi ha rols que ens encai­xen millor que d’altres, però el que és pit­jor és que aquest per­so­natge ens devori, per­dem l’objec­tiu pel qual estem en política només per seguir ali­men­tant aquesta màscara, i des de l’arri­bada de Twit­ter a les xar­xes aquest feno­men es veu encara més reforçat.