Francesc d’Assís és un dels sants més acceptats, no només perquè els ecologistes hi veuen un aliat, o els animalistes un protector, sinó per la seva radicalitat i conversió. No agraden, els sants que ja eren sants de petits. Francesc d’Assís té una força èpica, de pel·lícula de Hollywood. La conversió potent, el despullar-se de tot, també físicament, com a metàfora de la pobresa, la precarietat, la poesia –no tothom seria capaç dins del cristianisme d’anomenar germana la lluna, o la mort– el fan un sant atractiu. També la seva relació amb santa Clara. I el seu llegat. Els franciscans com a orde que ha sacsejat l’Església i li ha recordat l’austeritat com a motor.

Abans, quan se celebraven més els sants –alguns encara ho fem i ho reivindiquem–, quan felicitaves per sant Francesc els Francescs que coneixies, rebies respostes tipus “no soc d’Assís, soc sant Francesc Xavier” o un altre. Tots són fantàstics –sant Francesc Xavier es mereix deu articles seguits–, però el sant pobre, el “poverello d’Assisi”, agafa molt de sentit en aquest moment, en aquest pontificat, i en aquest context de tancament mental, moral, financer i intel·lectual que està adquirint la societat. El papa, i no és casualitat, es diu Francesc, per sant Francesc d’Assís, perquè s’ho creu, perquè s’hi inspira. Per la pobresa. El nom del papa fa la cosa. No es diu Napoleó, Neró o Alexandre. Bergoglio vol despullar l’Església d’excessos, i ho ha desitjat des d’abans de ser papa.

Aquesta setmana he anat a missa a una parròquia dedicada a sant Francesc d’Assís a Manhattan –al Poblenou de Barcelona en tenim una, també, i podria encaixar perfectament amb l’esperit de tot el que descric–. El mossèn era probablement irlandès. La parròquia, en el sentit dels assistents, eren un 90% no caucàsic, que és aquella manera que tenen als Estats Units de dir negre, llatinoamericà, asiàtic. A l’entrada hi havia postals de sant Francesc d’Assís i una benedicció d’animals. A la porta de l’església, un pati interior amb plantes verticals anomenat el jardí de la pau, amb un mural d’un arbre de la pau de sant Antoni de Pàdua. La gent hi deixa llànties i prega, com si fos una mena de mur de les lamentacions. El sacerdot, obedient al que ha dit el papa aquest setmana, ha fet un sermó de no més de set minuts.

Ho ha fet bé, lligant la típica epístola de sant Pau sobre l’amor, la que es llegeix en tants casaments, amb una novel·la que va llegir a la universitat de Herman Hesse. Són bons aquests girs que es fan quan es predica, lligant conceptes bíblics amb literatura i amb l’imaginari popular. La part més interessant de la missa ha estat la de les pregàries. La primera pregària, contra els abusos sexuals comesos pel clergat i per les víctimes. De cop i volta, tota la gent que era a la celebració ha alçat el to de la resposta, que fins ara havia estat allò que en diríem regular, fins i tot anodina. Aquesta és avui la ferida més fonda que acompanya l’Església Catòlica als Estats Units, i tot i que sabem que els abusos no es cometen desgraciadament només al si de l’Església sinó en molts altres àmbits, especialment el familiar, és un escàndol de dimensions gegantines. La diferència entre els nord-americans i els europeus en aquest sentit és que allà són molt conscients del mal que s’ha fet i de la necessitat de reparar. En parlen, ho exterioritzen, organitzen pregàries, col·lectes. Fins ara, les desgràcies no havien impedit que l’Església Catòlica als Estats Units seguís considerant-se catòlica.

Avui, però, l’amenaça d’un cisma plana sobre una comunitat dividida que ha de saber donar respostes. Mentre que alguns grups aposten per l’anomenat evangeli de la prosperitat, i per una visió capitalista –segons la qual si les coses et van bé és perquè t’ho mereixes i Déu et beneeix i si ets un miserable és perquè t’ho has buscat–, el papa rebla el clau i torna a demanar als catòlics dels EUA que siguin solidaris, que no donin suport a qui vol construir murs i els anima a seguir esperançats. Les desigualtats socials no han plogut del cel, sinó que són conseqüència d’un món molt mal repartit. Acusar els pobres de ser-ho perquè volen és d’una malícia molt poc evangèlica, i el papa amb el nom del sant d’Assís no es cansa d’apuntar amb el dit a les causes estructurals de les desigualtats. No ho fa per ideologia o perquè ha llegit llibres marxistes, sinó perquè s’ha cregut una història que es diu evangeli.