Independència judicial

Mitjans dels anys noranta. A Sabadell hi ha dos jutjats penals. L’un, el dirigeix el jutge Santi Vidal, i l’altre, José María Merlos. Òbviament, tracten milers de temes però n’hi ha dos de molt mediàtics: els judicis a joves insubmisos –la cocapital vallesana va ser una ciutat amb molts casos– i els judicis a empresaris, especialment del ram tèxtil del tint, per abocar residus al riu Ripoll. Si eres insubmís i et jutjava Vidal, absolt. Si et jutjava Merlos, condemnat, això sí, amb una petició d’indult a partir de fer-se més evident aquesta contradicció. Si eres empresari contaminador i et jutjava Vidal, condemnat. Si et jutjava Merlos, absolt, “ja que el riu Ripoll ja és mort” i no passa res. No sé què en pensarien ara, d’aquesta afirmació, els usuaris d’aquest riu i del Besòs per fer excursions a peu i en bicicleta fins a la desembocadura, aquesta sí que és una veritable rambla, com ha demostrat aquesta Mercè.

En tot cas, aquesta contradicció flagrant només posa en evidència que, òbviament, la llei és interpretable i que els jutges són éssers humans i, com a tals, tenen ideologia. I això s’ha d’admetre i no pensar que vivim en un món teòric ideal en què els jutges només apliquen la llei basant-se en uns fets i no estan contaminats pel seu entorn. Per això és tan important que hi hagi unes mesures de control, i aquí l’Estat espanyol té el problema més gran. Perquè és cert que, com demostren els missatges del xat del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), a la carrera judicial hi ha entrat gent que no sembla pas capacitada per fer aquesta feina, però el problema greu és a dalt de tot de la judicatura.

Les diferents fases d’un procés judicial a l’Estat espanyol fan que aquest sigui, en teoria, prou garantista, ja que un error en una primera instància es pot resoldre en una altra. Però no en tots els casos. Per què? Doncs perquè al Tribunal Suprem, a l’Audiencia Nacional o als seients del CGPJ hi ha el més carca de la professió, els que ja es veuen mantenint els seus privilegis tota la vida. Les darreres plantofades de la justícia europea en són un exemple. I no seran les darreres.