Fa uns mesos un expolític català que va ocupar càrrecs de gran responsabilitat en el govern d’Espanya va escriure en un diari que el catalanisme polític és mort i que el patriotisme constitucional ja sols té refugi en un partit temporalment jove però tan vell d’esperit com perquè els iconoclastes diguin que és una revisitació de Convergència; una ironia aquesta, però, que també s’ha fet córrer respecte d’un dels vells enemics de la dita Convergència i ara company de viatge dels de Puigdemont cap a la independència. Però la pregunta no és si Jordi Pujol es diu ara Arrimadas o Junqueras, ans si els partits dits catalanistes i el seu màxim referent recent ho eren, o si en cas d’haver-ho estat a l’inici, en el seu esdevenir no hauran fet traïdoria a la causa, tant perquè alguns que abans defensaven el catalanisme ara aixequin acta de la seva defunció.

De fet, que el catalanisme ha mort és un lloc comú també entre l’independentisme per evolució des de les reivindicacions primerenques, de mica en mica més elevades (més diners, més competències, més distància envers la resta d’Espanya), fins a arribar al punt que, coherentment, qui ja en absolut sent Espanya com quelcom propi reivindica construir un model, mimètic de l’abandonat (poc enginy en això des de fa cinc segles) però separat: l’estat independent.

La centrifugació del model d’Estat per l’ús del catalanisme contra la matriu on viu (Espanya) la raó (o l’excusa) que utilitza la intransigència recentralitzadora (no és això unionisme) per dir que el catalanisme és mort o sols reivindicable com a mer folklore; per dir que qualsevol diferència viola la ficció il·lustrada que tots som iguals davant la llei, en terminologia de l’article 14 de la Constitució i els seus homòlegs a la resta de les constitucions normatives modernes. Però el catalanisme no és l’avantsala de la independència i per tant ni és l’enemic d’una desitjada però poc anunciada uniformitat, ni és l’argúcia històrica per amagar la manca de lleialtat institucional envers el pacte del 1978 que, amb llums i ombres, va admirar Europa, com vaig tenir ocasió de constatar en les meves primeres estades d’investigació.

El catalanisme és la particular manera que tenim els catalans de concebre Espanya, nació de la qual formem part des de fa cinc segles amb tantes dissensions internes, baralles i enteses successives com en qualsevol altre del nostre entorn. Una manera de fer que, per raó de la diferència natural entre persones, territoris, idiosincràsies i vessants culturals, implica de tant en tant demandes justes, en altres casos conductes a imitar (i que han estat limitades fins a la sacietat), però que també pot comportar, com hem vist en les darreres dècades, una creixent confusió, comuna a tot Occident, entre el que és important i el que és banal, entre els drets i els desitjos, entre el que és moralment acceptable per a un mateix i el que no suportem si ens ho fa aquell a qui li fem.

Si ha de sobreviure, i fora bo que ho pogués fer per intentar desllorigar l’atzucac humà en què ens trobem, el catalanisme del segle XXI haurà de ser capaç, de nou, de donar exemple de capacitat, exemplaritat i amor, trets forjats probablement en la barreja de mil sangs de tantes altres civilitzacions, i hàbil per entomar els reptes de la humanitat. Uns reptes que no s’ubiquen ridículament en el nostre melic de Terres de Ponent, de l’Ebre o l’Empordà; que no consisteix en la reivindicació única del que és medieval com una mena de trampa al solitari, intentant fer creure que aquell moment estava ple de llibertat i que amb la unificació administrativa del XVIII tot va ser foscor, perquè sols vol recordar un temps mític d’una sobirania popular aleshores impensable.

El catalanisme és la manera d’aquí, feta pels de sempre i els que arriben amb voluntat de formar-ne part (a la resta l’hauríem de convidar a marxar) amb una mirada concèntrica sobre les realitats acumulades: la persona, la família, el barri o poble, la metròpoli, si s’escau, o la Catalunya rica i plena, en una Nació europea, tan humanista com pugui ser a partir del que ha après del seus errors. El catalanisme, per sobreviure en aquests temps de barricades i bàndols, de malifetes i clavegueres, hauria de ser la nostra manera de contribuir a fer créixer en ètica i dimensió el projecte comú. Cal regirar la nostra part sentimental per no confondre Espanya amb persones concretes, visqui a Sants o a Vallecas, a Figueres o a la Corunya. Si Alaska i Florida poden compartir una nació que a més els ha fet capaços de liderar el món, també hi podem nosaltres, amb més temps i menys morts, amb menys espai i més riquesa cultural i amb el teló de fons d’una Europa on diluir la trama de la discòrdia dels estats nació.