La bona gent

El Jordi Basté ha guanyat un Ondas i avui li volia dedicar la columna. Volia escriure alguna cosa com ara que és un Pep Guardiola de la ràdio. O un Cruyff, si voleu. En el sentit que no només guanya, sinó que trencant amb les rigideses establertes ha creat un estil que influencia més enllà del seu programa. Volia escriure alguna cosa semblant a això, però la mort de la Montse Oliva, la delegada d’aquest diari a Madrid, m’ha canviat els plans. De la Montse també podria parlar-ne professionalment. Podria recordar com, amb perseverança i ofici, aconseguia trencar la barrera que un diari petit –i de Barcelona– sempre té amb el poder de Madrid. Podria recordar com en la campanya del 2008, sí o sí, va aconseguir l’entrevista amb José Luis Rodríguez Zapatero. Ho podria fer, però no m’interessa tant. Perquè de la Montse em queden les converses eternes per telèfon. Ella a Madrid. L’Albert Balanzà i jo mateix a la redacció de Barcelona. Per decidir què publicàvem. Em queden la calidesa i el tracte humà que et regalava sense esforç ni pretendre-ho quan anaves a Madrid. Sense la gelosia que tenen d’altres quan ocupes el seu territori. Poques vegades polítics de tots els colors i periodistes de tots els mitjans expressen amb tanta sinceritat la tristesa per la mort d’una companya. I potser perquè primer volia fer una columna sobre el Basté diumenge vaig recordar que l’última vegada que vaig sentir la Montse va ser en una tertúlia d’El món a Madrid. I he vist clar que del Jordi, com de la Montse, em quedarà la persona. No recordaré una gran exclusiva. Del Basté el que em ve al cap en realitat són les confidències a cau d’orella i els seus esclats de bogeria. Seure a l’esquerra del pare un matí fred d’hivern i sentir-te a casa. Això és el que ens queda. La gent tòxica l’esborrem per molts èxits de què presumeixin. Ens queda la gent bona. En aquesta feina nostra i a la vida. No hi pensem mai immersos en la bogeria diària. Però això és l’únic que val la pena. La calidesa humana.