Durant més d’un any, no vam necessitar acostar-nos per a res a l’atenció primària, alabat sia déu. Però un cop transcorregut aquest període diguem-ne de gràcia, ens va tocar la revisió del nen. A l’ambulatori, quan hi vam trucar per demanar hora (per què en diuen “cita prèvia”, si quedar no admet efectes retroactius, com la banca?), ens van informar que el pediatre que teníem adscrit ja no hi era: s’havia jubilat i en lloc seu ens atendria una tal Mayren, que va explorar el nen com si prolongués una classe de pràctiques, és a dir, tocant-lo amb la mateixa aprensió que si fos un cadàver. La doctora Mayren és inventada, però reflecteix una tendència que vaig poder confirmar al cap de poques setmanes, quan em va caldre veure la metgessa de capçalera i em vaig trobar que, ves per on, també s’havia retirat i la consulta l’ocupava ara, posem-hi, una joveníssima doctora Analys. Passats uns dies, ja és mala sort, vaig haver d’anar a urgències, i el metge que em va atendre, el nom del qual responia també a una fonètica d’ultramar, es va mostrar molt interessat en l’anomalia cervical de la qual em queixava, que al seu país, pel que sembla, es desconeix completament.

Què els ha passat, als metges d’aquí, els de tota la vida, els que et deien pel nom i et preguntaven pels fills? Han envellit tots alhora? Els ha exterminat una epidèmia secreta finançada amb fons reservats de l’Estat? No se sap. Però he acabat cedint: he contractat una pòlissa privada. Tot el sistema sanitari català, sostingut a costa d’unes condicions laborals prop de vexatòries, sembla orientat des de fa una dècada a degradar el servei públic i a empènyer les famílies a subscriure’s a una mútua. Seria un mètode pervers però expeditiu per descongestionar l’atenció primària, si no fos que els desgraciats com jo, tot i tenir cobertura de pagament, continuem anant als ambulatoris perquè hi confiem força més que els seus propis gestors. Molts dels metges que s’han donat de baixa de l’Institut Català de la Salut els retrobes als quadres mèdics de les asseguradores. Són tan eficients com sempre, però fan més bona cara, estan més relaxats. “És que el temps que abans malgastava tractant amb energúmens ara el puc dedicar del tot als pacients”, em va dir un d’ells. Els que resisteixen ho tenen magre, i nosaltres encara pitjor, que veient com es debaten amb una burocràcia dement que els dobla les visites i els retalla plantilles i drets, sortim de la consulta amb la impressió que el malalt de debò s’ha quedat a dins. Si cap cop de lucidesa no il·lumina el govern, l’ultima setmana de novembre els metges del sistema públic català, que fins en aquestes condicions continuen oferint la millor assistència que conec, estan cridats a la vaga. Tenen el meu suport.