Talent, universitat i llengua catalana

El poble de Catalunya, a través del Parlament, s'ha dotat d'unes lleis de política lingüística que, en el cas de les universitats, fan referència a l'obligació que té el professorat universitari, llevat dels visitants i casos anàlegs, de conèixer suficientment la llengua pròpia de Catalunya, el català, i la llengua oficial de l'estat, el castellà. Les lleis esmentades reconeixen el dret de l'alumnat a emprar qualsevol de les dues llengües oficials en les seves activitats acadèmiques universitàries, és a dir, en adreçar-se al professorat, fer un examen, fer recerca, presentar un treball, redactar i defensar una tesi doctoral, etcètera. D'aquest fet, se'n desprèn de manera ben clara que el professorat ha de conèixer les dues llengües perquè l'alumnat no vegi conculcats els seus drets. El professorat, de la mateixa manera que en ser contractat acredita els seus coneixements de la matèria que ha d'impartir, haurà d'acreditar la seva capacitació en les llengües de la docència.

L'espai d'aquest article no em permet parlar de totes les resistències que han ofert algunes universitats (i que ofereixen encara) quan, mitjançant un projecte de decret, es planteja la regulació del coneixement lingüístic del professorat. Aquestes resistències es fonamenten en la preocupació dels responsables universitaris, que diuen que si s'exigeix el coneixement del català els talents no voldran venir a exercir la docència a les universitats catalanes.

Vol dir això que el suposat talent és incompatible amb saber català? Francament, aquesta afirmació sempre m'ha semblat equívoca i, sobretot, malèvola. Algú es pot imaginar que un professor amb talent (?) pugui professar la docència, a Madrid per exemple, gaudint d'un contracte indefinit, sense saber ni acreditar els seus coneixements de castellà? És difícil d'imaginar, oi?

Les universitats, sobretot les públiques, estan sostingudes amb fons públics, és a dir, les paguem entre tots els catalans i les catalanes i ens costen molts, molts diners... Per tant, han d'estar al servei de la comunitat i li han de retre comptes. Què hem de demanar a les nostres universitats? Que preparin els nostres joves amb rigor, que tendeixin a l'excel·lència, tant en la docència com en la recerca, i que es comprometin, inequívocament, amb la llengua i la cultura del país. Això significa que renunciem que els nostres universitaris siguin competents en altres llengües? De cap manera. En acabar els estudis, els joves haurien de poder parlar i escriure com a mínim quatre llengües (i naturalment, els seus professors també), la qual cosa ara mateix sembla ciència-ficció i és una vergonya. Volem universitaris multilingües, però tenim molt clar que el català, d'acord amb les lleis amb les quals ens hem dotat, ha de ser de manera majoritària la llengua vehicular dels aprenentatges, sobretot la dels graus.

La societat catalana viu moments complicats, econòmics, socials i polítics. Es percep un cert cansament en la ciutadania, però no podem abaixar la guàrdia. El català és una llengua d'abast mitjà. És una llengua per viure, per conviure, apta per expressar-nos en tots els registres, preparada per ser el vehicle d'expressió dels coneixements científics i tècnics, però ha de conviure amb llengües de gran abast com ara l'anglès i el castellà en un món globalitzat, i és per tot això que ha de ser objecte d'una protecció especial, com a element fonamental de la personalitat nacional de Catalunya i com a instrument de comunicació, d'integració i de cohesió social. Les universitats no poden quedar al marge de les polítiques lingüístiques del govern, i nosaltres hem d'estar amatents i exigir que el català avanci en tots els àmbits, en l'àmbit universitari també.

Plataforma per la Llengua està en plena campanya, A la universitat, en català; adheriu-vos-hi. La llengua catalana és el mitjà d'identificació, de cohesió i de referència de grup. Treballem junts perquè ho pugui continuar sent.