L’ètica publicoprivada

Aquesta setmana, l’Agència de Transparència de l’AMB ha organitzat una sessió d’estudi dedicada a analitzar la relació entre el sector públic i privat, i la seva dimensió ètica. Ambdós temes poden ser considerats “nous” atès que sobre la col·laboració publicoprivada (CPP) existeix encara més pràctica (i ideologia) que no pas teoria escrita, i perquè el mateix passa amb l’anàlisi ètica d’aquest model de col·laboració.

En algunes definicions ja clàssiques hom caracteritza la CPP com les diferents formes de cooperació, de caràcter durador, entre les autoritats públiques i el món empresarial amb l’objectiu de garantir el finançament, construcció, renovació, gestió o manteniment d’una infraestructura; o la prestació d’un servei tot compartint alhora riscos, costos i beneficis. Tot i que –curiosament– no ho expliciten, aquestes definicions donen per sobreentès que aquests productes o serveis van adreçats a la ciutadania.

L’actualitat i la rellevància de la CPP obliga a fer evidents algunes premisses prèvies, de pur sentit comú, que sovint la boira espessa de la ideologia impedeix percebre. Podrien ser aquestes: 1) Quan cerquem la col·laboració d’algú altre és perquè no tenim totes les capacitats, recursos o coneixements per resoldre un problema. 2) Tret de casos com el de Corea del Nord, el sector públic ja no té el monopoli en els processos de creació de valor públic, no és el titular exclusiu en les accions amb finalitat d’interès col·lectiu. 3) La CPP és un mitjà, no una finalitat; és una eina de gestió, no una solució global; i es justifica només per la seva capacitat de creació de valor. S’ha de poder explicar quin és el valor públic que genera aquesta col·laboració i quan i per què la considerem la millor opció. 4) No té sentit encetar un debat genèric a favor o en contra de la CPP. Sí que el té encetar-lo per preguntar-nos en quins casos concrets convé aquest tipus de col·laboració i en quins no. Òbviament, en els casos que sí que convingui, hem de defensar les CPP bones i rebutjar les dolentes; i, per tant, hem de tenir elaborats els criteris valoratius que ens permetin qualificar-les d’una manera o altra. 5) Aquest tipus de col·laboració implica una alta complexitat de gestió i, per això mateix, tenen una significativa possibilitat de fracàs. 6) Cal diferenciar entre la provisió d’un servei i la producció d’un servei. En els casos a què ens referim, bastant freqüents, el servei pot ser públic, però pot estar proveït pel sector privat. 7) Cal no (voler) confondre CPP amb privatització. En la CPP, el sector públic és proveïdor, supervisor i regulador del servei, mentre que el sector privat pot ser productor i prestador del servei. L’administració és qui, en darrera instància, ha de vetllar per salvaguardar l’interès públic i el compliment de les condicions del contracte establert.

D’acord amb aquestes premisses, creiem que les dimensions ètiques de la CPP es concentren fonamentalment en dos grans àmbits: a) els valors que es posen en joc en la definició i gestió del producte/ servei, i b) els valors que es posen en joc en un model relacional d’actuació on intervenen com a actors el sector públic (funcionaris i actors polítics), el sector privat i els ciutadans.

En el primer cas, la contribució al bé públic posa en tensió diverses parelles de valors: eficiència i equitat, eficàcia i qualitat, productivitat i benestar; una tensió inherent a la mateixa història dels estats del benestar, que obliga a parar esment a quatre aspectes clau: la gestió dels projectes, el bon ús dels recursos, el grau de compliment dels contractes i el tracte i servei donat als usuaris. Cal tenir ben present que en la CPP les grans desviacions (de tota mena) es produeixen durant la implementació dels projectes, i que acostumen a ser més escandaloses i denunciades pels mitjans de comunicació que la possible baixa qualitat del producte o servei realitzat, com si l’única qüestió rellevant fos l’ajustament pressupostari i no ho fos la qualitat del servei.

La segona gran vessant ètica de la CPP té a veure amb els valors sobre els quals construïm la relació entre usuaris, proveïdor i prestador del servei. En la relació entre proveïdor i prestador el model de cooperació i col·laboració és clau, entre altres raons perquè cal generar un grau suficient de lleialtat entre ells. Els ciutadans usuaris aporten legitimitat a la CPP en la mesura que puguin participar en el disseny, consulta i avaluació dels projectes. Però, per procediments i protocols que hi hagi, la clau al final rau sempre en la capacitat de generar confiança: en les persones, en les organitzacions i en el projecte. Perquè convé no oblidar mai que darrere dels contractes sempre hi ha persones. I, si seguim els itineraris concrets dels diversos processos, veurem que, comptat i debatut, les col·laboracions mai no comencen a nivell institucional, comencen per persones, i és la confiança en les persones la que arrossega després les institucions.