La primera càmera que vaig tenir me la van portar els Reis deu fer quaranta anys, pel cap baix. Era una Instamatic que anava dins d’una capsa de plexiglàs, amb un carret de regal i un flaix en forma de dau que et deixava mig cec amb les seves explosions estufades. El primer que vam fer amb els meus germans va ser pujar al terrat a estrenar-la, tal com anàvem, amb el pijama encara posat, els cabells esborrifats i un sec de llençol que ens travessava la galta. En mitja hora havíem gastat tot el carret. Són les fotografies més beneites que ens hem fet mai. Un dels germans hi surt arrossegant un mitjó mig tret; un altre està absort, d’esquena, recolzat a la barana. La majoria estan tan mal enquadrades, que s’hi veu sobretot el cel ennuvolat, i a nosaltres només se’ns endevina en un marge de la foto, a punt de desaparèixer, si no és que ens agafàvem amb una cama tallada o obertament sense cap. No fèiem res de singular, ni tan sols ens hi posàvem bé. La fotografia era com un convidat més que havia comparegut quasi per casualitat allà on érem, al nostre terrat amb verdet a les rajoles, el fil d’estendre tort, la canalera amb un rajolí d’aigua estancada. Al pis vell, quan érem més petits i hi havia alguna cosa a celebrar, el pare ens feia sortir al balcó i ens retratava ben mudats amb el teló de fons dels llistons de la persiana. Les fotos de bateig i comunió tenen totes la llum d’aquell tercer pis. Però per nosaltres la fotografia no tenia el dret de perpetuació que li conferien els adults en les ocasions especials, sinó que ens en servíem com d’un testimoni del present absolut, sense vores ni ruptura entre l’ara i el més enllà; potser per això no ens molestàvem a enfocar ni a centrar la imatge: més que per falta d’aptituds, que en teníem poques, perquè no crèiem que haguéssim de retre comptes al futur amb una qualsevol forma de composició o de bellesa. En una de les d’aquell dia, hi surto ensenyant tota la geniva i una punta rosada de llengua atrapada entre les dents, rient com no ho tornaré a fer mai més, no almenys sense vergonya, i després, quan vam entrar de nou a casa, recordo que vaig anar a retratar la mare, que era a la cuina rentant plats, i que ella va protestar perquè anava amb bata, tenia les mans escaldades i feia cara d’haver dormit poc, i no vaig entendre que s’enfadés tant per una foto que al capdavall la mostrava tal com la vèiem sempre, amb sabatilles i les mànigues arromangades, concentrada feinejant. Tots els àlbums de família tenen les seves fotografies del balcó o del terrat, amb el fill acabat de néixer, la parella d’enamorats, la progènie amb el palmó de Rams o el parent de lluny que ha vingut a dinar. Però les millors són les que ens fèiem els nens, despentinats, amb pijama, sense sabates, rient amb totes les dents.