Jo havia viscut en un present perfect permanent fins que aquell 10 d’agost de set anys enrere la mare em va trucar per felicitar-me pel meu aniversari. Fins a aquell dia jo només havia estudiat els desnivells entre el temps narratiu i el temps cronològic des de la perspectiva de la teoria literària. Però a partir d’aquell dia els desnivells teòrics es van convertir en un precipici matèric, amb el seu buit imantat. La sang va començar a circular-me a l’inrevés després d’advertir que la meva mare, que sempre ho tenia tot a punt i a l’hora, que no oblidava mai res ni s’equivocava en cap data, acabava de posar-me un any de més. Vaig intentar corregir-la, fent que s’adonés del seu error. Però després de penjar el telèfon, jo ja sabia que allò no podia ser un oblit circumstancial. Era L’Oblit. A partir d’allà va venir un pelegrinatge, estèril i desesperançador, a metges i neuròlegs. I un davallar vertiginós.

Fa pocs mesos em van dir que, com que tenia un ascendent familiar de primer grau sanguini que havia patit Alzheimer, podia entrar en un protocol per fer-me les proves de detecció precoç d’aquesta malaltia, que es veu que presenta traces molts anys abans que es manifestin els primers símptomes. De vegades a certes felicitats s’hi ingressa amb el salconduit de la ignorància. Sé que això és matèria delicada i que la meva decisió topa contra programes sanitaris que deuen ser molt cabals. Però NO em faré les proves. Penso que, en cas de presentar rastres d’aquesta malaltia, consagraria uns anys de plenitud (prorrogada) a aquesta malaltia, una de les pestes negres del segle XXI. I ni ella ni jo, per raons inversament proporcionals, ens ho mereixem.