Tribuna
Espais i expectatives
Els que vam anar desxifrant els múltiples meandres de la política catalana durant els anys del pujolisme, hem vist refer –i refregir– massa de vegades l’espai ideològic que dins del catalanisme representa el centredreta més o menys liberal. El pujolisme era una manera d’entendre Espanya i Catalunya, una mentalitat molt menys dogmàtica i rància del que ara ve de gust recordar des d’un present que sempre empeny a la caricatura. Aquella concepció del país no era condensable en un plegat de consignes senzilles i llamineres, de les que es posen a Twitter i hom queda com un artista de l’epigrama.
El pujolisme sobretot era una verbositat incansable, perquè es basava en la idea de la insistència i de la tenacitat, de l’etern retorn de Catalunya dins el context espanyol per a governar-la, fer-la prosperar i ajudar-la a madurar democràticament dins del marc europeu. No era una concepció ideològica identificable amb cap discurs de dretes ni d’esquerres; participava astutament tant del conservadorisme com de l’esperit socialdemòcrata, i posava per davant de tot els interessos del país i la necessitat d’anar ampliant dins dels marges del possibilisme l’autogovern autonòmic.
Això va anar enfortint amb el pas dels anys les bases d’un patriotisme cívic que s’adreçava a qualsevol que “visqués i treballés a Catalunya” per sobre d’orígens i cultures; un fonament democràtic i infatigablement dialogant que, quan ha topat amb la impossibilitat d’aconseguir un autogovern a l’altura de les necessitats del país, s’ha deixat convèncer que calia fer apostes més arriscades. És bastant evident que des del pujolisme clàssic no s’hauria iniciat una estratègia de confrontació directa com la que ha donat embranzida al procés d’autodeterminació. El pujolisme sobretot era una forma de prudència, que anava molt bé per a navegar en la prosperitat d’una Espanya autonòmica que per fi començava a assemblar-se, en la superfície, a d’altres països occidentals. El pujolisme, més que una revolució dels somriures, hauria emprès una revolta dels fronts arrugats en senyal d’enuig.
Però també és curiós d’observar com han estat les elits polítiques del postpujolisme les que han fet l’aposta més arriscada i fins i tot rampelluda perquè el país pogués votar i autodeterminar-se. L’espanyolisme centralista fins i tot ha aconseguit treure de polleguera els més estoics de la tribu, que potser ara es penedeixen d’on els ha portat enfilar-se a la corda fluixa de la rauxa.
La centralitat d’una dreta liberal que es va saber aliar amb l’esquerra nacional ha fet possible que es pogués operar l’envit més arriscat que Espanya ha hagut d’encarar des que es va refer el franquisme sota la directriu de la Constitució de 1978. Espanya va poder adonar-se de fins a quin extrem és insatisfactòria per a bona part de la seva població, que es troba, després de la retallada al seu Estatut, amb un govern que li va ser escamotejat, destituït, empresonat i exiliat, alhora que electoralment no minvava ni un mil·límetre l’aspiració per a intentar com a mínim aconseguir el dret d’autodeterminar-se.
Quan a còpia de repressió toca tornar a governar el país des de l’estretor d’un possibilisme que et fan sentir com impossible davant de les infinites negatives a negociar res, no és estrany que la mentalitat pujolista torni a treure el cap, ara que fa cinc anys que es va fer pública la notícia del llegat econòmic ocult a l’estranger d’aquest polític que, és obvi constatar-ho, serà recordat com el més important del país del passat segle XX.
Per al segle XXI tocarà una altra manera de fer política, quan sembla que fer-ne ja és una pràctica obsoleta en el temps de la imatge, la consigna i el populisme del que cada dia sembla que et perdonen la vida. El que trobem ara és el govern dels barruts, dels aprofitats que abeurats en la insatisfacció i la mentida, busquen fer-se un lloc a l’ombra de les institucions. Hem aconseguit que la política atregui el pitjor de cada casa, quan havia de ser la vocació de posar-se al servei dels altres i de concretar i solucionar problemes el que movia certes persones dotades de magnanimitat a liderar partits i aliances de rivals. Ara mateix, tot plegat és una piconadora.
Totes les formes de rearmament moral que puguem concebre es basen a saber fins a quin punt l’estat espanyol serà o no inamovible, i fins a on poden arribar les sentències massa previsiblement condemnatòries contra els nostres representants sobiranistes. La resta serà aguantar i persistir, o negociar indults que potser et donaran a canvi d’un immobilisme constitucional garantit.
