Tribuna
Triple victòria de Sánchez
“El líder del PSOE ha après a gestionar els temps, i no té pressa perquè vol anar molt lluny
On cal situar el llindar que separa l’èxit del fracàs? No és una pregunta fàcil de respondre, però una gran majoria estaria d’acord que l’èxit és complir les pròpies expectatives i el fracàs consisteix a satisfer, quan no coincideixen, les dels altres. Pedro Sánchez és avui només president d’Espanya en funcions, després que en la sessió d’investidura de la setmana passada no va aconseguir els vots necessaris per tornar a ser escollit president. Va ser la investidura un fracàs per al líder del partit socialista?
De ben segur que Sánchez hauria preferit ser ja nou president, però no hi ha cap indici que ens permeti pensar que estigués disposat a pagar cap preu polític significatiu per aconseguir-ho. Al contrari: tot apunta que els objectius que persegueixen els estrategs que l’envolten estan situats a més llarg termini.
La tensió provocada per la negociació (o falta de veritable negociació) amb Unides Podem ha situat la formació de Pablo Iglesias en una posició difícil. Els socialistes no es cansen de repetir que ja són dues les ocasions en què Iglesias ha pogut investir un president socialista i que s’ha negat a fer-ho. Les desavinences s’han produït fins i tot dins del grup parlamentari de les confluències, on Esquerra Unida i Compromís es van arribar a plantejar votar d’una forma diferent. Si en aquest context s’arribés a unes noves eleccions, és previsible que es compliquessin molt les negociacions d’una nova candidatura conjunta. I en el cas que Íñigo Errejón portés a terme el seu projecte de presentar-se a tot Espanya amb una nova formació, cal veure amb quins suports es quedaria Iglesias. L’enrenou generat a la seva esquerra és una victòria indiscutible per a Sánchez i gairebé la garantia que s’ha erradicat el risc que Podem faci el temut sorpasso al PSOE.
Si un objectiu principal ha estat desestabilitzar el flanc de l’esquerra, no és menor l’efecte aconseguit a la seva dreta. La negativa d’Albert Rivera de, ni tan sols, entrar a negociar amb Sánchez ha provocat la primera divisió important de la historia de Ciutadans. Quatre dels membres de la direcció, els més alineats amb el sector liberal, han deixat el partit. I alguns dels fundadors de Ciutadans no s’han estat de desfogar-se amb Rivera abans d’abandonar la formació qualificant-lo d’adolescent capritxós. Això ha portat el president del partit a mirar de blindar-se canviant els estatuts i de diluir el pels dels crítics ampliant el comitè executiu de la formació. Avui Rivera apareix davant de l’opinió pública com un líder més autoritari i el seu partit se situa com una opció cada vegada més a la dreta. Si finalment s’arriba a unes noves eleccions és possible que una part de l’electorat socialista que es va passar a Ciutadans es replantegi el sentit del seu vot, com ja ha començat a passar a Catalunya. Segona victòria de Sánchez.
Una altra de les conseqüències del debat i votació de la investidura va ser la visualització de l’aprofundiment en les desavinences dins de l’independentisme català. Pedro Sánchez no només ha utilitzat el debat per aparèixer lliure de peatges per part dels independentistes, sinó que l’ha aprofitat per forçar una nova votació divergent entre els seus representants al Congrés dels Diputats. Però sobretot ha fet aflorar una discrepància pública entre el president de la Generalitat i la direcció de Junts per Catalunya i els seus presos sobre el sentit del vot. A les portes de la sentència del Tribunal Suprem no hi ha cap punt de trobada que permeti pensar en una unitat estratègica. Encara més, després d’escoltar els discursos pronunciats des de la tribuna del Congrés, avui sembla més probable que si hi ha un escenari preelectoral quan es conegui la sentència, la situació cohesioni més el constitucionalisme que l’independentisme. La tercera victòria de Sánchez és haver convertit un problema en una oportunitat.
No es pot menystenir els que ho han perdut tot perquè, si continuen avançant, van més lleugers d’equipatge. Aquests són precisament els que protagonitzen les planes més brillants del Manual de resistencia firmat per Pedro Sánchez. Ara el líder del PSOE ha après a gestionar els temps, i no té pressa perquè vol anar molt lluny. El principal error seria caure en el mateix que van cometre els seus adversaris amb ell: deixar-lo sense res a perdre.