Era la segona vegada que viatjàvem a la Xina per adoptar una filla. Quan ja feia sis dies que teníem la nostra segona filla, al macrohotel Dolton de la regió de Hunan va arribar una altra onada de pares adoptius. Un vespre que sopàvem al restaurant de l’hotel, un matrimoni tarragoní que havia arribat el dia abans, ens va demanar si els podíem fer “un favor”: mirar la seva filla. La dona va retirar una mica la manta blau cel amb què embolcallava la nena. Vam contemplar una criatura que tenia un caparronet diminut i els ulls envidrats com amb un tel de calitja.

La part esquerra de la cara de la nena –a qui els seus nous pares havien posat el nom de Sara– penjava sencera. El pare li va passar la mà per davant dels ulls, estenent el dit índex. I la nena, que semblava viure en una passivitat vegetal, en cap moment va seguir la mà amb la mirada. Mentre feia moixaines a la nena, la dona va esclatar: “Els de l’Agència ens diuen que hi ha hagut un error. Ens han donat una nena paralítica i cega que no és la nena de la fotografia i de l’informe que ens van enviar fa cinc mesos. Ens diuen que, si volem, ens la canvien en vuit hores. Però ara, la Sara ja és la meva filla, ¿no? Me l’acosto i sento com s’arrapa a mi! Soc la seva mare, ¿no?” L’home hi va afegir: “No sabem què fer. Per una part, ens la quedaríem. Però per l’altra, ens frena la idea que quan nosaltres dos faltem, la Sara pot ser una càrrega per als nostres dos fills grans, que ara tenen 11 i 9 anys.”

Nosaltres l’endemà marxàvem, cap a Beijing. Al matí, abans de sortir de l’hotel, vam trucar a la porta de l’habitació d’aquella família, per acomiadar-nos. Van obrir. L’home i la dona tenien els ulls embofegats. Vam estar uns tres o quatre minuts abraçats en un silenci mineral, sense dir-nos res. Al centre de la melé hi havia la Sara.