Llibertat, amnistia...

Tinc el car­net de l’Assem­blea de Cata­lu­nya número 8401, del 7 de novem­bre de 1971. Hi ha qua­tre punts: 1. La con­se­cució de l’amnis­tia gene­ral dels pre­sos polítics i exi­li­ats polítics. 2. L’exer­cici de les lli­ber­tats democràtiques fona­men­tals: lli­ber­tats de reunió, d’expressió, d’asso­ci­ació, de mani­fes­tació i dret de vaga, que garan­tei­xin l’accés del poble al poder econòmic i polític. 3. El res­ta­bli­ment pro­vi­si­o­nal de les ins­ti­tu­ci­ons i dels prin­ci­pis con­fi­gu­rats en l’Esta­tut de 1932, com a expressió con­creta d’aques­tes lli­ber­tats a Cata­lu­nya i com a via per arri­bar al ple exer­cici del dret d’auto­de­ter­mi­nació. 4. La coor­di­nació de l’acció de tots els pobles penin­su­lars en la lluita democràtica. Sap molt de greu cons­ta­tar que 48 anys més tard, quan el dic­ta­dor en fa 44 que és mort, amb una Tran­sició que ens va fer girar full sense fer justícia, i havent-se cele­brat dese­nes d’elec­ci­ons democràtiques els cata­lans esti­guem rei­vin­di­cant el mateix. És incon­ce­bi­ble que Cui­xart i Sánchez vagin cap als dos anys de presó, i que no s’hagi produït un tsu­nami de veri­tat. Sí, també ho és la situ­ació dels altres pre­sos i exi­li­ats, però que els pre­si­dents de dues enti­tats cíviques com Òmnium i l’ANC es tro­bin empre­so­nats i amb el pèndol d’una sentència que es pre­veu severa, és la con­fir­mació que la justícia i els poders fàctics de l’Estat espa­nyol esta­ven impreg­nats de la famosa dita de Lam­pe­dusa, que cal que tot canviï perquè tot con­tinuï igual. Tor­nem als qua­tre punts de l’Assem­blea i recor­dem que els par­tits la van aca­bar dina­mi­tant quan van creure que ja no calia la uni­tat, en un altre tre­mend error de la casta política cata­lana. Dei­xant de banda els aspec­tes ja superats, em fixo en el punt quart, que és un dels pecats ori­gi­nals del procés. No s’ha tre­ba­llat ni coor­di­nat res amb els altres pobles de la península. Ni s’ha pro­cu­rat fer ban­dera dels Països Cata­lans. Sabem que els objec­tius i les sen­si­bi­li­tats són molt dife­rents però calia fer un exer­cici de peda­go­gia, i hi ha un parell de punts en el quals podríem tro­bar molts ali­ats: l’abo­lició de la monar­quia i bar­rar el pas al fei­xisme. És trist que la causa cata­lana tin­gui par­ti­da­ris a tot el món, i en canvi costi tant tro­bar-los més enllà de l’Ebre. Les males entra­nyes d’aquest Estat fa impro­ba­ble la uni­la­te­ra­li­tat, si no volem pas­sar per una vall de sang i llàgri­mes d’impre­vi­si­bles con­seqüències. Bé, les llàgri­mes ja les estem patint.