155

“Natu­ral­ment que es pot apli­car el 155 estant el govern en fun­ci­ons!”, ha dit fa poc el pre­si­dent Pedro Sánchez en res­posta a la pre­gunta d’una peri­o­dista en una entre­vista tele­vi­siva. Era tanta la con­tundència en l’afir­mació, que pro­vo­cava el dubte: no ho devia tenir ja mirat i con­sul­tat abans d’entrar a plató? I pro­ba­ble­ment era així, perquè al mateix temps que ell par­lava amb acti­tud d’expert en dret par­la­men­tari, en alguns mit­jans de comu­ni­cació digi­tals ja se’n feien ressò, amb una con­sulta que sem­blava haver estat feta als ser­veis jurídics del Senat. Pel que s’ha dit en premsa, els lle­trats de la cam­bra alta ente­nen que, d’acord amb el seu regla­ment, és pos­si­ble apro­var mesu­res rela­ci­o­na­des amb l’arti­cle 155 tot i que la ins­ti­tució esti­gui dis­solta. No m’agra­da­ria fati­gar els lec­tors amb una dis­ser­tació jurídica, però el tema és prou impor­tant perquè m’hagi deci­dit a omplir l’espai que em brinda aquest diari per expli­car per qui­nes raons dis­crepo del parer que diuen que tenen aquests lle­trats. No sols és política­ment un error; l’apli­cació de l’arti­cle 155 a Cata­lu­nya amb el Senat dis­solt és, a més, en la meva opinió, il·legal.

Quan les cam­bres legis­la­ti­ves estan dis­sol­tes, com és el cas, o quan no estan en període de ses­si­ons (vacan­ces de Nadal i estiu), el poder legis­la­tiu no des­a­pa­reix, no pot des­a­parèixer perquè és la repre­sen­tació de la “sobi­ra­nia naci­o­nal del poble espa­nyol”. Entren ales­ho­res en fun­ci­o­na­ment les ano­me­na­des dipu­ta­ci­ons per­ma­nents del Congrés dels Dipu­tats i del Senat. I qui­nes tas­ques tenen atribuïdes aques­tes dipu­ta­ci­ons, en con­cret la del Senat? El seu regla­ment es refe­reix a dues fun­ci­ons de ben divers abast i després fa una remissió genèrica. D’una banda, pot con­va­li­dar decrets llei, una norma de rang legal que pot fer el govern “en cas d’extra­or­dinària i urgent neces­si­tat”, però que jus­ta­ment per això (fer-la un òrgan no legis­la­tiu de manera excep­ci­o­nal) és pro­vi­si­o­nal i, per tant, reque­reix una con­va­li­dació per part de les Corts. Aquesta con­va­li­dació s’ha de fer en un ter­mini molt curt, 30 dies, per la qual cosa hi ha una gran pro­ba­bi­li­tat que pugui coin­ci­dir en algun moment en què el Senat esti­gui dis­solt. Aquesta és, per exem­ple, la sort que va córrer un decret llei de 1993 sobre cer­tes mesu­res regu­la­do­res del con­tracte pel qual l’Estat com­prava la col·lecció Thys­sen-Bor­ne­misza, publi­cat en el BOE un 19 de juny i que necessària­ment (i curi­osa) va ser apro­vat per la Dipu­tació Per­ma­nent del Congrés i tra­mi­tat com a llei pel pro­ce­di­ment d’urgència per la de cadas­cuna de les cam­bres. És en aquest últim moment quan va ser necessària la inter­venció (menor) de la Dipu­tació Per­ma­nent del Senat. D’altra banda, la Dipu­tació Per­ma­nent del Senat pot actuar com si fos el Senat en ple en el paper que a aquesta cam­bra atorga l’arti­cle 116 de la Cons­ti­tució pel que fa a la decla­ració dels estats de l’arma excepció i setge, en con­cret es diu en l’apar­tat 5 de l’esmen­tat arti­cle que si les cam­bres no esti­gues­sin en període de ses­si­ons, amb la decla­ració de qual­se­vol dels estats excep­ci­o­nals que­da­rien automàtica­ment con­vo­ca­des, tot i que el Senat no hi té cap funció con­creta atribuïda.

Més enllà d’aques­tes dues fun­ci­ons, també diu el regla­ment del Senat que la seva Dipu­tació per­ma­nent tindrà les fun­ci­ons que li atorga l’arti­cle 73, en relació amb la pos­si­bi­li­tat de con­vo­car la cam­bra en sessió extra­or­dinària. Ima­gino que és aquesta la raó per la qual s’entén pos­si­ble con­vo­car el Senat per a apro­var un 155, si calgués. Però és clar que està pen­sant en cir­cumstàncies menys radi­cals com la dis­so­lució de les cam­bres, com és el fet que no esti­guin tre­ba­llant, perquè la pos­si­bi­li­tat que es con­vo­qui sessió extra­or­dinària es plan­teja en l’arti­cle esmen­tat, tot ell dedi­cat a expli­car pre­ci­sa­ment quina part de l’any ocu­pen cadas­cun dels dos períodes ordi­na­ris de ses­si­ons.

Si el com­pli­ment estricte de la lega­li­tat cons­ti­tu­ci­o­nal (els regla­ments de les cam­bres for­men part de l’ano­me­nat “bloc de la cons­ti­tu­ci­o­na­li­tat”) no fos sufi­ci­ent per bar­rar el pas a una hipotètica uti­lit­zació de l’arti­cle 155 amb les cam­bres dis­sol­tes, tenim també, com a font d’ins­pi­ració, la recent reso­lució del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal sobre la cons­ti­tu­ci­o­na­li­tat de les mesu­res pre­ses en l’única ocasió en què aquest arti­cle ha estat apli­cat a Espa­nya. Coin­ci­deixo amb l’alt tri­bu­nal en ser par­tidària d’una inter­pre­tació res­tric­tiva en l’ús de l’ano­me­nada “clàusula fede­ral”. En última instància fora molt menys per­ju­di­cial per a la població i res­pectuós amb la Cons­ti­tució i la doc­trina cons­ti­tu­ci­o­nal, la decla­ració d’un estat excep­ci­o­nal. Però fora molt millor que una vegada per totes dis­poséssim d’unes Corts i un govern que es dedi­quin a fer la seva feina. Si pot ser, bé.