No prengueu mal

Hi ha dies que tenir un article d’opinió on et puguis expressar lliurement pesa més que una llosa i que preferiries fer com la majoria de la gent, que es limita a dir el que pensa només als seus, a l’hora de sopar a casa, i això mentre no emetin per la televisió algun programa d’entreteniment que redueixi la conversa a tres o quatre frases somnolentes entre la sopa i les postres. Avui, per poder tenir alguna escapatòria justificable i digna, hauria d’estar en condicions de revelar, com a mínim, la cura del càncer o el descobriment a la Via Làctia d’algun altre planeta apte per a la vida humana. Però no és el cas, per desgràcia, i la brutalitat de les imatges que han deixat sis nits de ràbia als nostres carrers és d’un caràcter tan anòmal, que no hi ha manera d’esquivar-les. Ni tancant els ulls podries deixar de sentir com cremen a les parpelles. La plaça Urquinaona de Barcelona l’havia travessada feia encara no dues setmanes per agafar el metro de tornada a casa, feliç d’haver-m’hi regalat un dia de festa amb la parella, un dijous qualsevol, i divendres passat era un descampat ple de rocs, contenidors cremats i senyals de trànsit arrencades d’arrel; una ciutat en ruïnes, era, amb policies armats fins al límit del que semblaria legal, en una banda, atacant manifestants encaputxats en desbandada, a l’altra, i desenes de periodistes que anaven desconcertats de l’una a l’altra, amb una insòlita indumentària de casc, ulleres de soldador i armilles reflectants.

He escrit al principi que un article d’opinió et permet expressar-te lliurement, i no és del tot veritat. Estic avançant ratlla a ratlla per aquest espai com si fos un camp de mines, perquè posar una mica més de repulsió aquí, o un adjectiu massa connotat allà pot costar-me algun clatellot, de qualsevol de les dues bandes. Hi ha un pensament únic que s’ha de seguir, i la més petita desviació és interpretada no com un matís, no com un intent de conciliació o un exercici fins i tot d’autocrítica, sinó com un atemptat intolerable que, si no t’alinea ipso facto amb l’enemic, sigui quin sigui, te’n fa com a mínim un còmplice incaut. Les imatges de l’última setmana, amb una joventut desbocada enfrontant-se a una policia més delitosa de linxar nens de setze anys que a garantir l’ordre, són la impúdica exhibició de com l’autoritarisme acaba degenerant en violència, de com l’odi cec acaba trobant un mur on obrir-s’hi el cap. Dir això és constatar una evidència, però afegir-hi que la responsabilitat és dels polítics que, per acció o omissió, han atiat dia rere dia, des de còmodes poltrones, aquest estat d’ànim, és considerat inacceptable, perquè tothom pretén que el seu, de polític, és honest. Us envejo molt, per aquesta fe, i us desitjo de tot cor que no hi prengueu mal.