Mode eleccions

Avui ningú pot negar que el problema més greu que té Espanya és el problema català i, malgrat això, per a ells ara el més important és el seu futur electoral. Einstein deia que si hagués de resoldre un problema del món en 60 minuts, n’utilitzaria 55 per analitzar-lo i arribar a un diagnòstic real i 5 per resoldre’l. Amb aquesta exposició, pretenia fer veure la importància que té, a l’hora de resoldre un problema, tenir-lo ben definit i diagnosticat. Quan el ministre Fernando Grande-Marlaska i el també ministre José Luis Ábalos s’entesten a dir que és un problema només d’ordre públic, hi veig l’error de diagnòstic, tot i que sospito que tenen ben detectat el problema real, però la seva incompetència, així com la diabòlica situació que provoca estar en mode electoral, els impedeix fer qualsevol moviment per necessari que sigui. La seva ineptitud ha convertit el que per a ells era una qüestió judicial en un problema d’ordre públic, mentre persisteix el que és realment important: el polític. El suflé que alguns somiaven creix.

La negativa del president espanyol, Pedro Sánchez, a reunir-se amb el nostre president, fins i tot quan ve a Barcelona per visitar els “seus” ferits, a banda de ser una gran irresponsabilitat, demostra que els polítics d’avui dia només es mouen pels interessos partidistes, i el propòsit d’humiliar l’adversari.

El president de l’Estat, a cada petició de trobada del president de Catalunya, posa una nova condició per al diàleg, i no m’estranyaria que, en aquest món dels estirabots, la propera petició fos jurar solemnement la bandera rojigualda. Tot és un despropòsit tan gran que sembla impossible.

La sentència ha estat un cop molt dur per a molta gent a Catalunya, fins i tot entre els no independentistes. Pesarà molts anys com una llosa i complicarà molt més qualsevol aproximació per mínima que sigui.

Lamentablement, també hem de dir que els nostres partits, en diferents graus de culpa, no estan a l’altura del moment històric que vivim. Els moviments electoralistes i aquestes deslleialtats de certs polítics i líders del món independentista envers el mateix món independentista, a part de ser d’una baixesa moral i una infidelitat extraordinàries, són un error històric. Hi ha un pla dissenyat per La Moncloa per dividir els consellers del govern de Torra, per aïllar-lo i provocar noves eleccions, i en aquest sentit hem d’interpretar les paraules de la vicepresidenta Carmen Calvo respecte als contactes amb el vicepresident Aragonès. També les reunions unilaterals del president del Parlament per parlar de la crisi catalana amb moltes institucions, però sense la presència del govern de Catalunya, ni l’ANC ni la Cambra de Comerç de Barcelona, podrien formar part d’aquest desig d’aïllament del president Torra. I no s’adonen que qualsevol solució demana un gran consens en el món independentista?

En l’àmbit econòmic, la sentència també ha estat rebuda amb un desconcert total. No s’ho esperaven. I l’èxit de la vaga general i les marxes massives han generat encara més pessimisme i neguit entre els que pensaven que podien contemporitzar i trobar una solució. La UGT i CCOO no van donar suport a l’aturada malgrat que una de les seves dirigents ha estat condemnada. Però una evidència, que també s’ha observat en altres països, és la pèrdua d’autoritat dels sindicats i els partits polítics davant les convocatòries massives. La tecnologia i altres actors avui tenen molt més poder, per no dir que tenen el poder.

Hi ha dos elements nous i importants que podrien tenir un efecte decisiu en el món empresarial d’avui: Eines de País, amb la presidència de la Cambra de Comerç de Barcelona, i aquest Tsunami Democràtic, del qual se sap poca cosa, però que té un poder de convocatòria altíssim. Si fos el màxim responsable d’algunes d’aquestes empreses que al seu dia van traslladar la seu social fora de Catalunya tot i haver nascut i crescut aquí, i que sovint ratifiquen que no tornaran, sincerament no estaria gaire tranquil, perquè el poder dels clients i dels usuaris organitzats és impressionant.