Sílvia i Càstor: 11 de l’11

Avui és 11 de novembre. Aquesta data titulava també el memorable primer disc en solitari de la cantant palafrugellenca Sílvia Pérez Cruz, publicat el 2012. L’11 de novembre era l’aniversari del seu pare, Càstor Pérez, compositor, cantant i estudiós de l’havanera, que va morir d’un atac de cor el 10 de novembre del 2010, just el dia abans de fer 55 anys. Avui n’hauria fet 64. En els seus concerts, Sílvia recorda sovint el seu pare a través de Vestida de nit, la cançó composta el 1988 per Càstor i la seva dona, Glòria Cruz, que s’ha convertit ja en un clàssic del repertori de la seva filla i del món de l’havanera en general.

Tornant a 11 de novembre, el disc, el debut de Sílvia Pérez Cruz va ser “un punt i a part”, com el va definir Esteve Farrés a la revista Rockdelux: un punt i a part respecte a la seva pròpia carrera –fins aquell moment marcada per infinites col·laboracions i treballs compartits, un hàbit que no ha perdut– i també respecte a la resta de la música feta a l’Estat espanyol. Farrés comparava el disc de Sílvia amb l’únic àlbum de Música Dispersa (1970), el grup on van coincidir Sisa, Tapi i Albert Batiste; Heliotropo (1973), de Vainica Doble; el primer disc de Veneno (1977); La leyenda del tiempo (1979), de Camarón; Guitarras callejeras (1985), de Pata Negra, i Omega (1996), d’Enrique Morente i Lagartija Nick. Poca broma amb la tria.

Cal recordar que 11 de novembre va ser coproduït per Sílvia i Raül Fernández, Refree, amb el qual va compartir més tard l’autoria de Granada, el seu següent disc, publicat el 2014. Després els seus camins es van separar: ella va protagonitzar la seva primera pel·lícula, Cerca de tu casa, per a la qual va compondre també una sèrie de cançons que va incloure en el disc Domus (2016). I ell va produir el debut d’una altra cantant catalana amb projecció universal, Rosalía, a anys llum encara del Fucking Money Man.

El millor de Sílvia és que continua fent les coses a la seva manera, per passió, sempre al seu ritme, lluny de les lleis del show business. La pots trobar a Oslo actuant en un espectacle de veus femenines dirigit per Rossy de Palma (Utopian Lullabies), estrenant a Barcelona una trobada amb el ballarí Andrés Corchero, al MNAC (La relativitat de la bellesa) o cantant amb el pianista Marco Mezquida al Blue Note de Tòquio. I mentrestant va deixant anar per les xarxes les cançons del Proyecto Drama , sorgides “del diàleg de la música amb altres disciplines artístiques”, com ara el cine, el teatre i la dansa. La seva inquietud no s’esgota.