Una més

Els que el 6 de desembre del 1978, amb cert grau d’ingenuïtat juvenil, vam votar no a la Constitució, no ens equivocàvem tant. Semblava que amb la mort del dictador ja era suficient, sense veure que allò (la Constitució) era una arma de doble tall. Els drets que pregonava han estat falsos. L’accés a l’habitatge n’és un. El traspàs de competències de l’Estatut és com una pantomima, l’Estat sempre ha mantingut el poder en el règim jurídic del sòl i el seu valor. Quan des del Parlament s’ha legislat de forma propera al bé social, el govern espanyol ha aplicat un dels seus esports preferits, recórrer davant del TC contra qualsevol llei catalana, aplicant un “se me’n fot” al contingut d’aquesta. Ha prevalgut l’orgull, per sobre del bé comú. La llei contra la pobresa energètica, la d’impostos als habitatges buits, la d’emergència habitacional, en són exemples.

L’habitatge social no ha evolucionat. La terminologia “protecció oficial” ve d’una llei del 24 de juliol de 1963 redactada amb l’objectiu de fomentar l’adquisició en contra del lloguer. Els promotors, addictes al règim, no tindrien l’obligació de mantenir els edificis que mal construïen i alhora, en un règim procliu a pocs drets i molts favors, aquest tenia una massa de ciutadans propietaris hipotecats i controlats. Que els governs del PP no ho canviessin es podia entendre; dels del PSOE, millor no comentar.

Avui les lleis que regeixen la protecció oficial no asseguren accessibilitat. El planejament, per si sol, tampoc ho resol. Una hipotètica reserva d’un 50% d’habitatge protegit en un sector és una solució tèbia; primer, bona part serà de promoció privada i no s’executarà fins que no s’assegurin els beneficis corresponents; segon, els possibles adquirents, hauran d’assumir una hipoteca a la qual no arribaran. Per a més perversitat, encara és vigent que al cap d’uns anys els habitatges deixin de ser protegits i passin a formar part del negoci immobiliari.

A Catalunya s’han fet moltes provatures. Les ARE (àrees residencials estratègiques) no han funcionat. El 30% de reserva a la ciutat de Barcelona, està supeditat a la iniciativa privada. El pla territorial sectorial de l’habitatge i el decret de mesures urgents van ser retirats del ple del Parlament per manca de consens, pendents de “l’alta política” i amb el risc que a Madrid no els agradi. La llei de limitació de preus de lloguer es va votar en contra, com a eina de futur intercanvi polític. Hi ha, però, experiències de noves fórmules d’accés com la masoveria urbana, la cessió d’ús, el dret de superfície, però amb la gran dificultat que els seus projectes arrenquen amb el mateix valor del sòl del mercat especulatiu. La bondat d’aquestes provatures sempre està subordinada a les lleis estatals de regim del sòl i de protecció oficial. Cal que ens en desmarquem i, de pas, els canviem el nom.