Immersió i PSC

Ciutadans sembla que es desfà com un terròs de sucre dins d’una tassa de cafè calent, i el PSC hi veu una oportunitat per arreplegar vots. El PSC ha abandonat la competició amb els comuns pels votants a la zona de grisos; el que vol ara és devorar Ciutadans. Per aquest motiu ha reobert el debat de la immersió lingüística amb l’excusa de voler flexibilitzar-la.

En la proposta dels socialistes hi ha més trampes que en una pel·lícula de sèrie B d’arts marcials. La primera és el concepte de flexibilització. Si alguna cosa diuen els estudis de camp és que la normalització s’aplica de forma molt laxa i els centres l’apliquen amb molt de marge segons la seva realitat lingüística. Tot i l’heroïcitat de molts mestres, en especial als barris on la taxa de nens catalanoparlants és molt baixa, la realitat de la immersió lingüística és que s’aplica de forma més flexible fins i tot del que marca la llei. Els marges de flexibilitat de què parlen els socialistes ja estan previstos en la llei d’immersió, i fins i tot la seva aplicació és per sobre de la flexibilitat de la qual ells parlen. L’altra trampa és associar la defensa del català com una eina de l’independentisme. És cert que fer del català la llengua d’ús habitual i incorporar valors de la identitat catalana als valors de la mateixa identitat fan que una persona pugui incorporar-se més fàcilment al grup de persones que donen el suport a la independència. El que no és cert és que garantir unes habilitats lingüístiques amb el català més o menys dignes sigui com tenir una fàbrica d’independentistes. La fàbrica d’independentistes més eficaç és el fracàs flagrant de la via federalista que representava el PSC.

El castellà no és en el grup de llengües minoritzades, pitjor conegudes i que necessiten més protecció, sinó que hi són les llengües pròpies del país: el català i l’aranès. Quan el PSC obre el debat sobre la flexibilització, compra un marc mental on els drets dels castellanoparlants no estan protegits i que els catalanoparlants es troben privilegiats, quan la realitat és tot el contrari. Cultivar aquest marc a llarg termini només porta a una direcció: la mort del català i l’aranès com a llengües d’ús habitual.

L’unionisme d’espectre ampli, on incloc des dels socialistes fins a Vox, ha entès que el procés d’independència de Catalunya no s’atura amb la repressió, ni amb la compravenda amb engrunes. Saben que només es pot aturar si s’anorrea i s’elimina la identitat nacional catalana. Saben que si les noves generacions no incorporen el català i aquest va quedant marginalitzat, és molt difícil que la identitat nacional catalana tingui arrelament entre els joves i adolescents. Saben que si el català es transforma en una llengua subsidiària i sense valor, a llarg termini hauran guanyat la batalla contra l’independentisme, i per això s’han posat en marxa. És fals, com diuen els socialistes, que els independentistes hàgim utilitzat la immersió i la promoció del català com a eina política. És l’unionisme qui utilitza la destrucció del català com a eina política.