Socialistes i comunistes

Felipe González i José María Aznar, amb petits matisos, estan angoixats i preocupats perquè per primer cop en democràcia entraran els comunistes al govern espanyol. També i fa poc temps, tot i que ara ha virat, Pedro Sánchez va afirmar que no podria dormir tranquil amb els comunistes en el govern. Li produïa intranquil·litat haver de compartir l’executiu amb ministres comunistes. No vull pensar el pànic que els entraria als abans citats d’incloure per qüestions d’aritmètica una ministra independentista catalana fent pedagogia en els consells de ministres sobre els possibles beneficis col·lectius de l’autodeterminació de Catalunya.

Una de les qüestions més difícils que hi hagut en l’etapa democràtica ha estat el restabliment de la Generalitat republicana amb el corresponent retorn del president Josep Tarradellas. El llavors president Suárez va dir a Tarradellas quan va tornar de l’exili: “Vostè serà el Molt Honorable President. Perquè de president només n’hi ha un i soc jo mateix.” L’altre tema difícil va ser la legalització un dissabte de Glòria del Partit Comunista d’Espanya. Va ser possible gràcies a l’audàcia d’Adolfo Suárez i al fet que Santiago Carrillo reunís el comitè central per poder convèncer els seus membres d’allò que havia pactat amb Suárez, que no tocarien la monarquia. Els comunistes van ser legalitzats i es van poder presentar a les eleccions.

En època de socialistes i comunistes a l’Ajuntament de Barcelona i enmig de forts maldecaps, la ciutat va aconseguir tirar endavant els Jocs Olímpics del 92 gràcies a fer entendre al llavors president del COI, Juan Antonio Samaranch, i bona part de la dreta catalana que els Jocs havien d’estar al servei de la ciutat i no al revés.

Encara que probablement serà per poc temps, socialistes i comunistes hauran d’avenir-se amb ERC perquè s’abstinguin a la investidura i seuran en el mateix Consell de Ministres. José María Aznar, Felipe González i el mateix Pedro Sánchez que dormin tranquils i que no tinguin angoixes perquè en la política des de finals dels vuitanta, quan va morir Dolores Ibárruri –la Passionària–, de comunistes en queden ben pocs.