Com un encanteri

Al numero 16 del car­rer de l’Àngel, al bell cen­tre de Per­pinyà i en un edi­fici no pas espe­ci­al­ment dife­rent dels que l’envol­ten, hi ha el museu Rigaud, que per a mi ha sigut una autèntica i bella sor­presa. El tal Rigaud, que va néixer a Per­pinyà el 1659, va ser un pin­tor espe­ci­a­lit­zat en el retrat, el més impor­tant de la cort de Lluís XIV, “le roi soleil”. La sor­presa són unes ins­tal·laci­ons espa­io­ses i llu­mi­no­ses on s’hi admira una gran col·lecció de pin­tura i arts deco­ra­ti­ves, molta obra gòtica i pin­tura i escul­tura moderna, com per exem­ple Mai­llol i Picasso.

Aquesta set­mana hi vam anar i, a la sor­presa del propi museu, vam tenir-ne una altra: l’expo­sició que en aquests dies hi té la nos­tra amiga Michèle Vert-Nibet, una mera­ve­lla dins la mera­ve­lla cir­cum­dant. La Michèle va néixer, viu i tre­ba­lla al Pertús, d’on fou alcal­dessa durant qua­tre man­dats, i des de sem­pre molt impli­cada amb la població, dibuixa i pinta des que era molt jove (encara ho és, oidà). Durant els seus man­dats com a alcal­dessa, obrí al públic el cas­tell de Bella­guarda, on comis­sionà més de qua­ranta grans expo­si­ci­ons d’artis­tes cata­lans i fran­ce­sos.

La seva pin­tura té un segell per­so­nalíssim (no cal­dria que signés els qua­dres perquè es conei­xen al pri­mer cop d’ull), i va fer la seva pri­mera expo­sició a Ceret el 1973, orga­nit­zada pel pin­tor figue­renc Felip Vilà. Els crítics qua­li­fi­quen l’obra de Michèle Vert-Nibet de rea­lisme poètic i Daniel Giralt Mira­cle, en una gra­vació que hi ha al mateix museu, diu d’ella que la seva pin­tura és el reflex de dos mons: el francès i el català, no pas perquè ella viu al Pertús, sinó perquè té com a referència el París de les avant­guar­des i la Bar­ce­lona de la moder­ni­tat. Però és evi­dent que l’indret on ha nas­cut i viu influ­eix en el seu tre­ball, tots som fills del nos­tre pai­satge, tal com deia Law­rence Dur­rell.

Els qua­dres expo­sats al museu Rigaud es veuen des del car­rer estant a través d’uns grans fines­trals, i això invita a entrar-hi. Pre­ci­sa­ment durant la nos­tra visita vam coin­ci­dir amb dues senyo­res de Mont­go­mery (Ala­bama), que hi eren atre­tes pel que havien vist des del car­rer. Es tracta d’obres de gran for­mat on s’hi reflec­tei­xen pai­sat­ges idíl·lics, arbres, neu, cel i estre­lles. És una pin­tura d’encan­teri opti­mista, llu­mi­nosa i repo­sada. Li ho vaig dir i em con­testà: “És ara pre­ci­sa­ment que toca ser més opti­mista que mai.”