Gats i gossos

El meu avi matern, que tenia una vinya i a qui no vèiem mai perquè vivia amb una altra gent –situació convivencial molt rara que no vaig aclarir mai–, un dia em va regalar una gata. Li vaig posar de nom Mixina, i la vaig arribar a estimar molt. Era molt mansa. Esperava sortir de col·legi per jugar-hi, donar-li menjar i passejar-la en braços per les habitacions. De vegades em venia a fer companyia als peus del llit. No era el primer animal que entrava a casa. El pare havia tingut de solter un setter de magnífica estampa. Havia estat el regal irrenunciable d’un pretendent a la seva germana, la tia Conxita, que viu a Tarragona i avui fa el sant. La tia Conxita va rebutjar el pretendent i el gos, tot a la vegada, i el pare va adoptar l’animal. N’hi va dir Gat. El pare era un home original. Cridava “Gat!” i apareixia el gos més ben plantat del veïnat. Hi vaig conviure un any, el primer de la meva vida. No en tinc, doncs, cap record. Només el que em serveixen les fotos. El Gat va ser un gos molt fotografiat. A mi em va tolerar la intrusió, però el dia que el van trobar amb el cap de la meva germana, acabada de néixer, a la boca, el pare va regalar el Gat a un amic. El va enyorar sempre. De tant en tant l’evocava, taciturn. Entre nosaltres: va ser el seu confident durant el prometatge amb la mare. Li havia dit moltes coses a cau d’orella, l’havia fet servir de pacificador en moments crítics. Es nota a les fotos.

Un dia vaig cridar la Mixina pertot i no va aparèixer per enlloc. Vaig saber més tard que una veïna de casa, vella i malagradosa, havia, no sé com, caçat tots els gats que es bellugaven pels patis interiors i les teulades de les cases i els havia ofegat un a un en una galleda. Entre ells, la meva Mixina. Els amargo el diumenge? Perdonin. Parin de llegir, doncs, perquè ve un altre cas desagradable. Jo i el meu cosí Ramon, fill de la Conxita, vam anar a passar uns dies d’estiu a Castellfollit de la Roca amb l’àvia comuna. Representa que tots tres necessitàvem un canvi d’aires. Tots tres ens vam avorrir mortalment. Tant, que van haver de pujar els pares a rescatar-nos. Me’n vaig endur el record del matí que un home va matar totes les cries d’una gata que havia parit a la nit a còpia de desmamar-les agafant-les per la cua i esclafar-les contra una paret. Després les va recollir amb una mà enorme, les va ficar en un sac i se les va endur.

La vella que va ofegar la Mixina va ser sempre per mi una bruixa. Aquell home, un malànima. La meva condemna va ser i ha estat personal. Hem avançat. Se’ls podria ara denunciar. Tindrien càstig públic, legislat.

Per substituir la Mixina van entrar altres gats a casa. Fins i tot un siamès. Cap va donar resultat. S’escapaven, i el siamès era tan dolent i esgarrapaire que el vam haver de tornar.