Si trobéssim una bretxa temporal per viatjar al passat canviaríem actuacions que considerem errònies? Podríem canviar el present actual si poguéssim manipular el passat? El resultat seria millor o pitjor? O l’esdevenidor és inalterable i tot el que passa, i el que no passa, és invariable? Ho plantejava als 80 l’entranyable Retorn al futur, i ara sèries com Outlander. La Claire viatja 200 anys enrere a Escòcia i intenta evitar la batalla de Culloden on els escocesos jacobites van perdre contra els anglesos, que van prohibir totes les manifestacions nacionals escoceses, fins i tot vestir el kilt –la popular faldilla que vesteixen els homes–. Els sona? En podríem fer la versió catalana del 1714. Una distopia que ja té el guió en el divertit llibre Història de Catalunya al revés, de l’editor Jordi Creus i en Titot. Però la sèrie més complexa sobre la paradoxa temporal és sens dubte Dark. Un anar i venir en el temps per una enigmàtica porta amb la inscripció Sic mundus creatus est (Així va ser creat el món). Mareja però evidencia com de complex seria rectificar els errors del passat sense que perilli allò que volem preservar del present. A Catalunya el present no és ni fàcil ni esplendorós. I segurament no satisfà moltes de les expectatives creades. Ara sabem que el president Puigdemont considera un error la suspensió de la declaració d’independència del 10-O. I que unes eleccions convocades el 26-O, la vigília de la declaració d’independència, no haurien frenat l’aplicació del 155, segon explica Rajoy. També és factible pensar que els presos polítics no acudirien davant la justícia espanyola coneixent la dura sentència imposada. O potser sí, perquè la presó és també un acte de convicció en la lluita política. En tot cas, cap canvi en els fets de l’octubre del 2017 garanteix per ell mateix la consecució de la República als independentistes. Tot plegat és un fútil exercici de ciència-ficció. Per això mateix cal començar a gestionar el present com el que és, l’únic possible. I no des de la irrealitat basada en l’enyorança fal·laç del que podia haver estat i no va ser, ni en la imaginació d’un futur perfecte i indefectible. Sense que això vulgui dir renunciar a res, però sabent que el passat no es pot canviar i el futur és impredictible. I que Sic mundus creatus est.