‘Brexit’: dues tasses

La història es repeteix. I, per als sorpresos amb el resultat del referèndum del Brexit, ja es comença a formar quelcom similar a una tendència. Mirem les dades i comparem-les amb resultats anteriors. Un 92% dels que van votar per deixar la UE l’any 2016 i van votar conservador en les eleccions del 2017 han tornat a fer-ho. Algunes lliçons semblen clares. La primera és la divisió geogràfica i per edats del vot. Escòcia sobiranista. Irlanda del Nord sobiranista o unionista. Gal·les, Londres i nord d’Anglaterra majoritàriament laborista. L’Anglaterra rural vota conservador. Si anem per edats, en el conjunt del Regne Unit el trencament encara és més clar. En la franja de 14-24 anys, el 19% va votar Johnson envers el 57% que va votar Corbyn. En l’altre extrem, per als majors de 65, el resultat s’inverteix: 62% per als conservadors, 18% per als laboristes. Brexit redux.

Com ja va passar l’any 2016, els més grans del país empenyen els més joves cap al precipici del Brexit. Seria un nou exemple de tirania generacional que recorda el crit de Greta Thunberg: vosaltres contamineu que nosaltres ja heretarem el món embrutit que ens deixeu.

Curiosament, però, els que qüestionaven la idoneïtat dels referèndums no alcen la veu per qüestionar la democràcia britànica. I és que la malaltia és coneguda. Va passar l’any 2016 amb la victòria de Trump i, si alguna revolució al Partit Demòcrata no ho impedeix, pot tornar a passar en les properes eleccions als Estats Units amb una nova i possible victòria dels republicans. Es tracta de prémer molt fort els punys, tancar els ulls i pensar que la realitat que tenim al davant desapareixerà per art de màgia. Què dir de la reacció de l’Estat espanyol davant de l’independentisme. La diferència: aquí, en comptes de màgia, l’art porta per nom Lesmes, Llarena o Marchena. Petits detalls sense importància.

La democràcia liberal té molts problemes però el principal és el de no confrontar de manera oberta els problemes que preocupen els ciutadans. Per això no es pot amagar el cap sota l’ala ni conformar-nos a etiquetar el poble sota aquest calaix de sastre reconvertit en insult que anomenem populismes. I és que el marc del malestar és ampli i compartit: el de la desigualtat, el de l’elusió fiscal, el de l’abús de poder, el de la corrupció, el de la confluència dels diferents poders per tal d’evitar que el seu poder sigui qüestionat, el de la desprotecció dels estrats més febles de la nostra societat.

Tot plegat escrit en un país en què, ai, ara fa un any el Tribunal Suprem paralitzava la sentència que obligava els bancs a pagar les despeses de constitució de les hipoteques per l’elevat cost que suposava als bancs: 4.000 milions. Una tonada familiar que recorda la necessitat dels polítics d’escoltar la gent i no mirar cap a una altra banda. I, com en el cas del Brexit, per part de la gent, la de recordar als polítics que si no escolten el vot de protesta, potser n’hi hauran de donar dues tasses.