L’Amèlia

Vaig entrevistar per última vegada l’Amèlia Riera l’hivern del 2018. S’estava apagant. Físicament era d’una fragilitat extrema, però em va colpir la fortalesa dels seus records, que em va anar desgranant com si els estigués vivint en aquell moment. Vam parlar del seu descobridor, Juan Eduardo Cirlot, que no es podia creure, com tants d’altres, que una dona fos capaç de produir un art tan profund i insubmís; em va ensenyar la col·lecció de quadres de Casas dels seus pares que li van servir per saber exactament el que ella no volia pintar; es va emocionar quan va invocar els seus amics poetes, Salvador Espriu i Joan Perucho, i les morts que més va plorar, la de Brossa especialment. El seu fil de veu gairebé imperceptible només es va alterar per referir-se a aquell cèlebre artista que va maniobrar, com el déu que li van fer creure que era, per minar-li la carrera. Em va confessar que es va sentir menystinguda només pel fet de ser dona. “Costa molt més que els altres confiïn en tu. Que si les dones ens cansem de les coses, que si tenim feines a fer a casa... No, senyors, si una vol, no!”, em va dir en una altra entrevista amb motiu del meravellós llibre Les altres Amèlies d’Amèlia Riera, que va escriure el 2014 Glòria Bosch, durant la qual em va regalar un lema de vida, per a mi i per a totes les dones d’avui: “Jo no vaig esperar amb els braços plegats el canvi social, jo el vaig esperar lluitant.” Doncs lluitem, per totes i també per l’Amèlia.