Al vitrall cobert de pols

Acabant-se les festes de Nadal i també aquesta tanda d’Ombres d’hivern que hi han coincidit en el temps, farem present que ha circulat joiosament durant aquests dies a les xarxes internautes la imatge d’una Nativitat que, datada el 1430, mostra Maria llegint al llit (cobert amb una bonica manta vermella) mentre Josep, amb l’ase al darrere que sembla que se li mengi la corona, té cura del nen Jesús. La imatge correspon a una de les miniatures que il·lustren El llibre de les hores de Besançon, població de la Borgonya, i podria imaginar-se que, de manera evidentment anacrònica, Maria llegeix un d’aquests devocionaris que, fets entre els segles XIV i XVI, contenen salms i pregaries perquè una persona pugui seguir la “litúrgia de les hores”. En tot cas, tant li fa el que llegeixi, sinó que ho faci mentre Josep s’ocupa de la criatura, de manera que aquesta representació iconogràfica és una bella raresa. O potser no ho és tant. Dic això perquè, mentre es difonia tal imatge, a la catedral de Girona va presentar-se una troballa fantàstica que conté una representació de la Nativitat d’una certa semblança, tot i que en aquest cas Maria està estirada al llit, però no llegeix, i Josep, pensarós, està al seu costat mentre que el bou i l’ase, al darrere, són els que vigilen el nen Jesús. Fins i tot m’atreviria a dir que Maria, sense mirar la criatura, rumia les seves coses.

Amb un cromatisme preciós dominant-hi el verd, el vermell i el blau, és un fragment del vitrall que va restar amagat uns cinc-cents anys darrere del retaule del Corpus Christi a la capella de Sant Martí i de Sant Francesc. Se n’ha parlat, evidentment, d’aquesta troballa anunciada com un regal de Nadal: un vitrall que, amb una part datada a l’entorn del 1230, no només seria el més antic conservat a Catalunya, sinó també la peça figurativa més antiga del país. La pols va protegir-lo durant segles i, afortunadament, no ha passat com a la Roma de Fellini en què aquest va imaginar com uns frescos, conservats en el subsol de la ciutat, s’esvaeixen en contacte amb la llum. Quina sorpresa ha donat la restauració del retaule del Corpus Christi. Intueixo l’emoció de descobrir el vitrall en la cara de felicitat de Joan Piña, director del Tresor de la catedral, en presentar-lo. Ho va dir la restauradora Anna Santolaria: “Dubto que tornem a descobrir alguna cosa així a la vida.” Esperem que, un cop acabada la restauració, puguem veure-ho. I que continuem descobrint altres representacions de Maria i de totes les dones.