Persistir és la clau

La gent està desconcertada i cansada. O cansada i desconcertada. ¿Ha donat la raó el Tribunal de Justícia de la Unió Europea a Oriol Junqueras, cosa que ha permès a Puigdemont i a Comín ser eurodiputats de ple dret? I si és així, què fa Junqueras a la presó? Ara ens diuen que finalment la sentència que ha condemnat nou dels nostres a presó serà un dia anul·lada. I de què servirà si el Suprem no li fa cas. O si la JEC continua atorgant-se competències que no té per anar inhabilitant presidents de la Generalitat. No m’agrada que el diputat Rufián digui que si cada vegada que hi ha una sentència s’han d’aixecar de la taula de diàleg no acabarem mai. Ho entenc, però no m’agrada perquè no és poca cosa que la justícia espanyola es passi pel barret l’europea o que s’inhabiliti un president de la Generalitat. Ja en són dos i dos més que els tribunals van impedir que fossin presidents, cas de Jordi Sànchez i Jordi Turull. Aquest darrer, conseller de la Presidència de Puigdemont, ha publicat un llibre imprescindible. Persistim ho explica tot, dictat per l’empresonat Turull i transcrit per Gemma Aguilera. Aquest llibre és pel MHP Puigdemont “imprescindible” entre tots els que s’han escrit, “un relat suau i prudent” però “d’una potència que impacta”. No dona tots els noms i obvia totes les desavinences amb Esquerra. No acusa ningú, ni assenyala ningú. És, en paraules del pròleg de Puigdemont, el llibre “d’un home corrent que fa coses extraordinàries”. Lluís Llach, que en fa l’epíleg, el defineix amb dues paraules: “Valent i lleial.” Llibre necessari, com molts dels publicats i el que s’espera del president Puigdemont, que potser no ho serà tant, d’amable. Un llibre on se’t trenca el cor quan llegeixes que una filla de Turull li va demanar que no anés a la investidura, o com el seu pare, en conèixer la sentència, va dir que moriria amb el fill a la presó, el moment més dur que Jordi Turull ha viscut. I malgrat tot ho té clar: persistir és la clau.