La darrera lliçó

La columna que esteu lle­gint havia de sig­nar-la la Isa­bel-Clara Simó. Ho feia regu­lar­ment, des dels ini­cis de l’Avui, i, set­mana rere set­mana, els lec­tors espe­ra­ven amb delec­tança els seus arti­cles, les seves refle­xi­ons. Ahir al matí, a pri­mera hora, el res­pon­sa­ble d’opinió del diari em va dema­nar si podia omplir aquest espai perquè l’escrip­tora d’Alcoi no podria fer-ho. Hores després, ens vam assa­ben­tar que havia mort. En un pri­mer moment, vaig estar temp­tat de dema­nar que recu­peréssim algun arti­cle antic, o, fins i tot, que deixéssim l’espai en blanc, com a mos­tra d’home­natge. Però, tot seguit, vaig pen­sar que la Isa­bel-Clara Simó, que esti­mava amb passió la llen­gua, no ho hau­ria vol­gut. I, en aquell precís ins­tant, em va venir a la memòria l’entre­vista que va fer-li, fa pocs mesos, la peri­o­dista Sílvia Cóppulo. La inter­venció em va col­pir. Acos­tu­mada a comu­ni­car amb fluïdesa, tenia difi­cul­tat per arti­cu­lar les parau­les i cons­truir les fra­ses. Asse­guda en aquell divan, amb la seva mirada bri­llant i dolça, es feia difícil no veure-hi reflec­tit un fami­liar o un amic. Només de començar, va reconèixer que estava “molt fumuda”. Però, sense donar marge a les lamen­ta­ci­ons, hi va afe­gir que havia deci­dit “plan­tar clara a la malal­tia”. Era ple­na­ment cons­ci­ent de la situ­ació –“al final ella em gua­nyarà”–, però això no sem­blava impor­tar-li i fins i tot expres­sava el desig d’escriure alguns lli­bres més. L’escrip­tora fins i tot va donar-nos una lliçó de com cal afron­tar una situ­ació sem­blant: “Bus­car aque­lles coses que ens emo­ci­o­nen i les que fan pen­sar i obli­dar la malal­tia.” Aquell dia ens va par­lar de lite­ra­tura, de política, de femi­nisme i de mol­tes altres coses. Però, per damunt de tot, ens va donar una nova lliçó de vida: cal llui­tar sem­pre, fins i tot quan s’és cons­ci­ent que la der­rota és ine­vi­ta­ble. No serà la dar­rera lliçó, perquè els escrip­tors, afor­tu­na­da­ment, no només es man­te­nen vius en el record d’aquells que els han cone­gut, sinó també en la ima­gi­nació dels qui els han lle­git o estan dis­po­sats a lle­gir-los.