Alguna cosa queda

‘Collage’ d’un grup de joves que somriuen poc abans d’ofegar-se, el 20 de juny del 2019, tot intentant arribar a les Canàries des de la platja sahrauí de Dakhla. L’anunci diu: “La Manada de Manresa a qui la justícia i el govern protegeix.” Cinc amics es retraten a les portes del Festival Wireless (Londres) el 2015 i un d’ells ho penja a Instagram. L’estiu del 2019 la imatge es fa viral amb aquesta explicació: “Els de l’Open Arms. Ni el meu profe del gim té tanta musculatura.” A Fortaleza (Brasil) un jove és assassinat per una banda el 30 de desembre del 2018, l’escena es registra i més endavant algú la recupera i la difon amb aquest text: “Així són els MENA que ens venen a pagar les pensions. No els doneu l’esquena, hem d’estar preparats per defensar la nostra vida.” Debat d’investidura, 7 de gener del 2020, un diputat inventa dades per culpar els estrangers dels delictes de gènere que precisament la seva formació no reconeix. Disbarats que circulen per les xarxes i per alguns parlaments traspassant les línies de la decència humana i amb un propòsit ben precís: calumnia sense escrúpols –els més vulnerables, quina extraordinària valentia!–, que alguna cosa realment maligna queda: odi, desconfiança, enverinament personal i social. Contra les notícies falses i pel dret a una informació veraç, contrastada i compromesa amb el seu objectiu. Perquè les mentides ens van deixant indefensos davant dels messies de torn, l’horror, la guerra; de fet en són la seva primera víctima.