Keep calm
Psicoanàlisi
Estic bloquejat. Busco la solució a Els llibres i els dies, un treball d’Anna Folqué i Gerard Malet que tinc al costat de l’ordinador. És un volum en què cada dia de l’any s’explica alguna obra literària que hi té relació. “Quin dia és avui?”, penso. 28 de gener. Es parla de l’obra de Francesc Puigpelat Roger de Flor, el lleó de Constantinoble. Caram. Es veu que aquest dia, segons imagina Puigpelat, Roger de Flor escriu a Ramon Muntaner considerant-se ja cèsar de l’Imperi. Ja és això, ja, penso. Però, segueixo. I avui, per al lector, 29 de gener? Avui toca La nàusea, de Jean-Paul Sartre, l’home que el 1964 va rebutjar el premi Nobel de literatura per motius polítics. Interessant. No el va recollir, es veu, perquè no volia formar part del sistema. O que el recuperessin pel sistema. Ja és això, també. Però, i La nàusea?, de què va? Què hi passa el 29 de gener? Doncs el 29 de gener Antoine Roquentin, un historiador que investiga un aristòcrata de la cort de Maria Antonieta, escriu al seu diari: és a la biblioteca i un tipus a qui anomena l’Autodidacte va a dir-li bon dia. Però, quan li dona la mà, li sembla que toca un cuc blanc i gruixut. Ja és això, ja. Però aquest surrealisme em trasllada mentalment un mes endavant. Al dia més surrealista de tots. Aquell que només passa un cop cada quatre anys. Al 29 de febrer. A La muntanya màgica de Thomas Mann, Hans Castor, el protagonista, fill d’una família burgesa d’Hamburg, visita un cosí seu en un sanatori de Suïssa. Hi ha d’anar tres setmanes, però s’hi acaba passant set anys, en un viatge cap a l’espiritualitat, enmig d’una mena de bohèmia alpina i malaltissa, on se sent atret per la Clàudia i pel clima de superficialitat burgesa. El Hans parla del 29 de febrer com si fos un dia situat fora del calendari, un dia al marge del món, un dia en què tot és possible, en què tot s’hi val. Ja és això, ja. Es veu que aquest dia hi haurà un míting a Perpinyà, on Salvador Dalí va situar el centre del món. Concretament, a l’estació de tren. Ja és això.