Ja és oficial: el mes de maig, màxim juny, hi tornarà a haver eleccions. Unes eleccions que estan plenament justificades per les discrepàncies entre dos socis que, fins ara, han anat rentant la roba bruta a casa –amb més o menys encert depenent del moment– però que ja no poden continuar convivint junts. I quan la convivència és insuportable, el millor és un divorci. Aquesta no ha estat una història d’amor, ha estat una història de conveniència que perseguia un únic objectiu. De la il·lusió del primer moment han passat a una història de banyes, gelosia i traïcions, perquè tothom ve d’on ve, i els orígens sempre pesen. L’antiga CiU i ERC unides per un amor platònic –o una quimera, per alguns–, però aquest no ha estat motiu suficient per mantenir viva la flama.

El trencament feia temps que es veia a venir. No per això haurà deixat de suposar una decepció (una altra) per a gran part de la ciutadania. Però el més trist és el que el provoca: mantenir una pancarta al balcó del Palau de la Generalitat a favor dels presos polítics. D’acord que la inhabilitació del president per un òrgan administratiu i no judicial és molt penós i dona una idea de com van les coses a l’estat de la pell de brau. Però tenint el precedent de la inhabilitació de l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, per no haver tret dues estelades del balcó municipal en període electoral, valia la pena mantenir la pancarta? Sabent, també, que hi havia polítics a la presó i d’altres a l’exili. No es podia retirar el lema? Sincerament, em fa la sensació que per una pancarta –per carregada de raó que estigui– no paga la pena tirar per terra tota una legislatura. Com tampoc és lícit deixar caure el president de la manera que s’ha fet. Ara s’aguantaran i conviuran fins que el pressupost estigui aprovat. El joc, aquests mesos, serà adjudicar-se la paternitat d’uns comptes que haurà de gestionar qui vingui. I, mentrestant, els catalans haurem de passar per les urnes de nou, per enèsima vegada els últims anys.