Un noi nascut a la falda del Montseny m’explicava que, fent de cambrer per guanyar quatre peles durant la seva època d’estudiant, molts clients se li adreçaven en castellà, cridant i utilitzant els verbs en infinitiu. “Tú poder traer más pan?!” Com els indis de les pel·lícules de cowboys d’abans, vaja. El secret d’aquest comportament grotesc era el seu color de pell, mulat, perquè el seu pare provenia d’un país africà. Molts dels comensals creien que la seva aparença física el feia incapaç d’entendre la que és la seva llengua materna, el català, i el pressuposaven un negat a l’hora de conjugar els verbs correctament. De tal manera és com feien un ridícul estrepitós i es volien fondre quan els tornava contesta. És a aquesta conducta, un còctel entre racisme i acomplexament, a la que es referia l’alcaldessa de Vic i diputada de Junts per Catalunya, Anna Erra, aquest dimecres al Parlament quan es dirigia a la consellera de Cultura per preguntar-li sobre la campanya institucional anomenada No em canviïs la llengua. Diversos dels grups de l’oposició, els de les manifestacions de bandera d’Espanya i bons amants de la cridòria, ja anaven poc predisposats a entendre-ho, però és cert que el llenguatge emprat per defensar-ho tampoc hi ajudava gaire. Parlar de persones que “pel seu aspecte físic [...] no semblen catalanes” porta implícita la idea que els catalans tenim una fatxa concreta, quan cada cop és menys evident que sigui així. Les societats occidentals, algunes d’elles amb molts anys d’antelació a la nostra, han tendit a diversificar les tonalitats de la pell. Penso en els Estats Units, ja que m’enxampa aquesta polèmica pocs dies després d’haver passat per Nova York, i no sabria dir-vos quina fesomia tenen els nord-americans. Possiblement és a les escoles on, ara mateix, menys s’entén això de “semblar català”, i a mesura que vagin passant els anys aquest prejudici anirà esdevenint més anacrònic i estrambòtic.