Tots tenim al cap els trucs de màgia que hem vist i l’esforç inútil que hem fet per descobrir-los. Al cap ens venen grans nits de TV amb mags coneguts, cantants, números de circ i acudits. Eren els anys seixanta, els de la televisió en blanc i negre. En una d’aquelles nits de dissabte vaig descobrir un mag que es deia Xevi. Ell era jove, amb bona planta i molt divertit. Aquell mag, fill de Santa Cristina d’Aro, ha estat nomenat pel consistori fill predilecte del seu poble. És una distinció ben merescuda perquè en Xevi no tan sols ha estat i és encara un gran mag; passa a la història per la seva trajectòria professional, per haver passejat el nom de Catalunya i de Santa Cristina pel món. Des d’aquestes humils però entranyables ratlles, faig un reconeixement, un més de tots els que ha tingut, dels seus mèrits com a persona i com a professional. Ell ha fet que avui tinguem el millor museu del món de la màgia, la Casa Màgica, un espai que recull tota la història de la màgia. Trobada anual internacional de la màgia a Santa Cristina: Nit de la il·lusió.

Santa Cristina té la sort de poder ensenyar aquest tresor, la Casa Màgica, i això sempre mereix una visita. Cartells, aparells, autòmats, fotografies, un teatret, tot ubicat en les tres plantes de la masia que acull aquest museu, just a tocar a l’escola Pedralta en la cruïlla interior que mena a Castell d’Aro. No descobriré ara els seus mèrits humans i professionals perquè són de tots coneguts. Les històries de les grans persones són llargues i difícils d’explicar però m’atreviré a relacionar-ne aquelles que considero que han estat les més significatives. L’amic i company de la meva crònica quinzenal, el periodista Xavier Castillón, va fer una glosa que repassava fil per randa els mèrits més destacats del nostre personatge. El que primer és de concepte, per entendre que l’il·lusionisme està fet d’il·lusió, i qui millor per il·lusionar-se que el mateix il·lusionista. Són seixanta anys d’il·lusió, creant il·lusions i deixant bocabadats grans i petits. Conegut per les primeres aparicions als anys seixanta a TVE, l’única televisió i en blanc i negre, el vam poder veure en programes com Salto a la Fama, Fiesta con nosotros, Un millón para el mejor, Estudio abierto, La Palmera, El hotel de los famosos, o ja a TV3 Filiprim i Això és màgia. Però també va ser actor de teatre i de cinema a El gran Serafín, el 1985, amb Ana Obregón i Fernando Fernán Gómez. Molt aviat va adquirir fama internacional quan el 1969 va batre el rècord Guinness conduint un Renault 6 amb els ulls tapats els seixanta-nou quilòmetres que separen Montserrat de la plaça d’Espanya, rècord encara vigent.

Humanament és una persona amb molts amics, altruista, solidari i fundador de Mags Sense Fronteres i impulsor de Mans Màgiques del Món. La llàstima és que el món de la política l’hagi ignorat, actitud incomprensible i reprovable. Cap polític de casa nostra, Catalunya, ha visitat la Casa màgica ni tampoc ha estat present en aquest homenatge. Un petit país com el nostre que diu valorar la cultura, no es pot permetre aquesta barbaritat. Les paraules s’han de correspondre amb els fets i com que aquests són el que són, pels mèrits contrets al llarg de la seva vida, m’afegeixo públicament a la petició feta per a la concessió de la Creu de Sant Jordi.