Ai, les llicències d’obres!

Això de sol·licitar llicències d’obres afecta a més dels que ens pensem: des del llogater que vol reformar el bany, el promotor que vol fer habitatges, la cooperativa que vol construir pisos assequibles, els tècnics redactors de projectes... És un tràmit en què qualsevol endarreriment repercuteix econòmicament i organitzativament en molts estrats de la nostra societat. Recentment el Col·legi d’Arquitectes ha fet pública una enquesta dirigida als seus col·legiats. Volien saber el que trigaven a donar les concessions als diferents pobles de Catalunya. Era una enquesta feta a la part sol·licitant, obviant els que la concedeixen, l’administració local.

Els resultats han estat força galdosos per als municipis, i el que és més curiós, són indiferents respecte del partit polític que governa cada ajuntament. Només es salven, de forma lògica, els pobles petits. A partir de certa dimensió de nombre d’habitants, el temps de concessió dels dos mesos que marca la llei, es dispara dels sis fins als quinze mesos. Alguns governants d’aquests municipis no s’ho han agafat gaire bé, sense recordar que està a la seva mà resoldre part del problema: reforçar el personal tècnic i administratiu i dotar d’equips informàtics adequats al servei de llicències del seu poble, en definitiva posar els mitjans necessaris. Però amb això només pot resoldre part del problema. Les llicències d’obres de les quals tothom s’omple la boca que formalment són un tràmit reglat, no ho són tant. Hi ha tantes normes, urbanístiques, de seguretat, d’accessibilitat, tècniques, d’habitabilitat, estètiques... que fan que tot plegat sigui un laberint ple de diverses interpretacions per cada article de cada una d’elles. S’entén que només reforçar els equips municipals no és suficient. Intentar que un tècnic municipal sàpiga en gran nivell cada una de les normes vigents és realment del tot impossible, tot i la bona voluntat que hi puguin posar. En tot cas poden arribar a un nivell d’expertesa molt gran pel que fa a un nombre reduït de normes i que de forma natural acostumen a ser les urbanístiques locals. Pel que fa a les altres, sembla com si a cada ciutat o poble estiguem en un país diferent. Posar exemples mereix un capítol sencer, i voregen més l’anècdota que el rigor.

Al nostre país anem tan endarrerits, que fins i tot quan una empresa estrangera es troba en aquest laberint, creu que això forma part d’una mordida, quan, ben lluny d’això, és tot el contrari. La complicació és en el fet no tenir criteris de tràmit i d’interpretació unificats a tot el país i d’un garantisme absurd hereu d’antics costums. S’han experimentat solucions que apunten resultats, com que els tràmits siguin telemàtics, imprescindible per al control documental, i dividir el control dels projectes en dues parts, la urbanística municipal, que poden controlar els tècnics municipals, i la nacional liderada per la Generalitat, controlada per organismes especialitzats en totes les normes restants. Tot plegat és molt embrionari acompanyat d’una certa por a fer passos en fals. La modernització del país passa per ser imaginatius i valents.