Aniversari

Entre avui i demà del 1979 –els dia­ris de paper es fan avui i sur­ten demà, ano­ma­lia que les noves tec­no­lo­gies ani­ran cor­re­gint– va sor­tir el pri­mer número d’El Punt, lla­vors Punt Diari. Em vaig incor­po­rar a les pàgines d’opinió al cap de sis o set anys, després que per tres vega­des, i amb dife­rents direc­tors i caps d’opi­na­dors, l’Avui no s’hagués interes­sat pels escrits que els ofe­ria. Vaig girar el volant cap a Girona en comp­tes de Bar­ce­lona i l’Enric Matar­ro­dona, el direc­tor, em va voler a la pri­mera. Em va dir que hau­ria d’enviar els arti­cles per tele­fax. Què era el tele­fax? A Mataró, des d’on escri­via, no en tenia ningú notícia. Al final en vaig tro­bar un a les ofi­ci­nes de l’hos­pi­tal. Des d’allí envi­ava els dime­cres la columna de dijous. Vaig pen­sar que havia ingres­sat a una empresa molt moderna. Després, del tele­fax se’n va dir fax. Ara no se’n diu de cap manera perquè no té uti­li­tat.

Quan El Punt va com­plir deu anys, es va fer una cele­bració impor­tant. M’hi van con­vi­dar. Vaig tele­fo­nar per con­fir­mar que hi ani­ria. No s’ho devien apun­tar, perquè quan vaig arri­bar no em van saber ofe­rir una cadira ni un cobert al Tea­tre Muni­ci­pal, con­ver­tit en un gran men­ja­dor, amb tau­les a la pla­tea i a les llot­ges. Vaig tro­bar refugi i men­jar a la llotja més alta del pros­ceni, ocu­pada pels repar­ti­dors del diari. En Josep Cuní pre­sen­tava l’acte. Josep, sem­pre parlo de tu! Des d’aque­lla alçada ver­ti­cal i ver­ti­gi­nosa el vaig veure com només l’han vist les gavi­nes del port i aquell veí de Nova York que va treure el cap per la fines­tra i va mirar avall quan ell pas­sava.

No m’ho vaig pas­sar gaire bé, fran­ca­ment. Havia anat a Girona i a la festa per conèixer els com­panys de les pàgines d’opinió, que eren molt bons i els admi­rava: Narcís-Jordi Aragó, Jordi Soler, Antoni Puig­verd, Josep M. Fona­lle­ras, Miquel Pai­rolí i altres. El Punt, nas­cut a la dinàmica Girona del moment, produïa grans peri­o­dis­tes i escrip­tors. M’havia pen­sat que em posa­rien al cos­tat seu. A les tau­les de la pla­tea, no hi eren. Pot­ser en una llotja. Per tro­bar-la, vaig fer com James Stewart a L’home que sabia massa, que obre totes les por­tes de les llot­ges per loca­lit­zar l’assassí. O com Lee Mar­vin a Cat Ballou, que fa el mateix amb les habi­ta­ci­ons d’un hotel per tro­bar Jane Fonda. Millor la com­pa­ració amb Jane Fonda. Em van rebre amb una gran cridòria, el vi i els licors havien fet efecte. No em van poder ofe­rir un lloc perquè no n’hi havia. Vam que­dar que ens tro­baríem a la sor­tida. Entre que la sor­tida va ser un tap i que jo vaig fer una mica el bot, vaig bai­xar cap a casa després de con­tem­plar la crema d’una falla valen­ci­ana.

Hi ha hagut altres cele­bra­ci­ons. No he fal­tat a cap. I ara? Hi ha algun diari de paper que des­tapi xam­pany? Em sem­bla que ni els digi­tals ho fan.