‘The Economist’ i alimentació

La revista El Temps ha publicat El món en 2020, traducció al català del balanç i, sobretot, les perspectives, que The Economist aborda cada any sobre política, economia, cultura i ciència d’abast mundial. Entre els articles que inclou, quatre fan referència als aliments, i ens orienten sobre aspectes concrets que ens afecten a l’hora de menjar i beure.

Al primer, El got mig buit, Slavea Chankova constata que “un segle després de la llei seca, beure està passant de moda”, que en gairebé tots els països occidentals els adolescents comencen a beure més tard que abans, i que els mil·lennistes (entre 20 i 40 anys) també consumeixen menys alcohol. No estic segur que això passi a casa nostra, però sembla que les dades, no acceptades per tot el món científic, que indiquen que l’alcohol és cancerigen, fins i tot en petites quantitats, estan fent oblidar que dosis baixes tenen uns certs efectes protectors enfront dels trastorns cardiovasculars, com passa en el marc de la dieta mediterrània. Al segon, Una dieta per salvar la humanitat, Guido Barilla, president del Grup Barilla, el gran productor italià de pasta, posa en relleu que cal un canvi de paradigma en la producció i consum d’aliments, i tornar als vells costums mediterranis de seure a taula per menjar a poc a poc, amb força verdura i fruita fresca i amb un gotet de vi negre. A més, l’empresa treballa amb acords respectuosos amb pagesos de proximitat. Per cert, que trobem fets positius similars en els criteris de la firma Ametller Origen d’apropar-se i valorar el producte de pagès de proximitat, segons explica Ramon Roca a L’Econòmic d’aquest 9 de febrer.

Al tercer, L’agricultura s’enfila, Paul Markillie ens informa de l’agricultura vertical, que conrea plantes en substrats sense sòl i en safates amuntegades; és a dir, en granges verticals construïdes dins o al costat de les ciutats, o fins i tot als mateixos supermercats, amb uns costos energètics baixos. Si això va així, i potser calgui en certes circumstàncies, on queda el paper clàssic del pagès i la cura del territori? Aquest és un bon exemple del que s’ha denominat “prosperitat sense natura”, sobre la qual hi ha hagut debats recents a casa nostra. Al quart, La fina línia verda, Ann Vroe es refereix als tubets o canyes per xuclar begudes, un residu del qual convé prescindir. També a l’esmentat L’Econòmic, Jordi Garriga ens informa de plàstics biodegradables elaborats a Catalunya per Venvirotech.

En definitiva, a escala mundial o al nostre entorn, els problemes i les solucions són prou semblants. Segons com i què mengem i bevem, estem determinant la nostra salut i la del planeta, i el futur del medi rural i dels nostres pagesos, que tenen tota la raó de queixar-se. Això vol dir no només omplir-nos la boca de “sostenibilitat” i “proximitat”, sinó actuar en conseqüència. Recordem, una vegada més, la frase de l’economista francès Christian Jacquiau, molt crític amb la gran distribució: “Quan comprem, decidim quina mena de societat volem.” Com deia Salvador Cot fa una dies, podríem començar per comprar més taronges de l’Ebre.