Els tentacles

Vostès ja saben, perquè no me n’he pas amagat en cap moment, que soc dels escèptics amb els resultats de la famosa taula de diàleg. Perquè no veig Sánchez permetent el referèndum que volem. Però que en sigui escèptic no vol pas dir, és clar, que hi resti mèrit. Perquè en té. M’hauria estimat més que Pedro Sánchez s’hagués assegut a la taula per convicció, i no pas per necessitat, però hi és. O hi va ser l’altre dia. Ni que fos per fer-se la foto; una foto que, de la mateixa manera que li ha servit per encarrilar els pressupostos, ha provocat també –ai, mare de déu– la ira de la dreta i de bona part de la premsa espanyola. I ja no en parlem quan divendres el TSJC va anunciar –ai caram, quina casualitat– que un dels membres de la taula de negociació, Josep Maria Jové, serà processat pels delictes de desobediència, prevaricació, malversació i revelació de secrets per la seva participació en l’organització del referèndum de l’1-O. Està desfermada la premsa espanyola amb el fet que a la taula de negociació hi hagi un processat. La premsa, la dreta i potser algú més. Hi penso després d’haver sentit, aquesta mateixa setmana, dos líders polítics independentistes, un dels de naixement i un dels sobrevinguts, reflexionant sobre la situació. Avui fa just una setmana, el vicepresident Pere Aragonès advertia en una entrevista en aquest diari del poder de l’Estat. “Estem davant d’uns poders de l’Estat que es volen carregar aquest espai de diàleg”, deia. Hi afegia: “Hi ha una part de l’aparell judicial que assumeix les tesis de la dreta nacionalista espanyola.” I encara més clar: “Hi ha una part de la dreta fiscal i judicial que intenta rebentar el diàleg.” Fa tot just tres dies, dijous passat, el president Mas (quan parlava de l’independentista sobrevingut em referia a ell, suposo que ja ho tenien clar) aprofitava la presentació del seu llibre per advertir que “els tentacles de l’Estat” poden intentar revertir els eventuals acords que hi pugui haver en una mesa de diàleg. “Entendre’s amb un partit espanyol no sempre és suficient perquè els pactes després perdurin”. Més motius, vaja, per a l’optimisme.